La recerca d’un equilibri

Jaime Rosales, un cineasta tan preocupat per l’estil com per sustentar les seves pel·lícules amb una reflexió teòrica, defineix Petra com un film amb elements argumentals del cinema clàssic, però amb una estructura de cinema modern en la mesura que trenca amb la linealitat narrativa. Una definició que apunta que vol ser un cineasta clàssic i, a la vegada, modern mentre busca un equilibri entre el ganxo comercial i la voluntat artística o, per dir-ho d’una altra manera, la seva vocació d’autor cinematogràfic. Rosales, ho reconeix ell mateix, busca enganxar els espectadors amb una intriga carregada d’elements melodramàtics i fins a cert punt morbosos, però no renuncia a l’estil, que, en aquest cas, es manifesta amb moviments de càmera sinuosos i elegants que, cosa estranya, el cineasta voldria que encarnessin la mirada de l’àngel: algú que s’acosta als personatges com si vingués d’un altre lloc.

Barbara Lennie és Petra, una jove pintora madrilenya acollida per un veterà artista d’èxit (interpretat per Joan Botey, un dels actors no professionals que va descobrint Rosales) perquè faci un projecte a la seva casa taller situada a les Gavarres. En una conversa inicial amb la dona de l’artista, que Marisa Paredes encarna aportant-hi aquella seva actitud d’estar de tornada de tot, Petra afirma que l’art l’interessa com a recerca de la veritat. Potser aquesta és una de les claus del film, però pel que fa al seu mateix argument: Petra, certament, busca descobrir una veritat personal en la seva trobada amb l’artista, un dels personatges més antipàtics del cinema recent, en què tant sovintegen. És així que van revelant-se secrets amagats, però d’una manera que també vol ser clàssica i moderna: pot semblar que la història es tanca, però Rosales vol que alguna cosa resti oberta. A banda de l’estructura que trenca amb la continuïtat temporal i fa atrevides el·lipsis, juga amb el fora de camp amb la idea que no tot ha de mostrar-se. Rosales aconsegueix prou l’equilibri buscat, però em pregunto per què, a vegades, s’ha recreat tant en una certa crueltat.