L’infern dins del Lliure

Fer justícia. Així defineix Pere Arquillué la posada en escena d’Àngels a Amèrica al Teatre Lliure. Josep Maria Flotats havia presentat la primera part d’aquest text de Tony Kushner que feia visible la virulència de la sida als anys noranta. Selvas i Arqullué, els impulsors d’aquesta posada en escena, van insistir llavors al director del Lliure, Lluís Pasqual, que calia presentar les dues parts juntes (S’acosta el mil·leni i Perestroika) per evitar el tall que es va produir al TNC, en què no es va programar Perestroika, tal com havia previst Flotats, però que no va poder presentar arran de la seva dimissió forçada. Sí que s’ha condensat molt l’obra i, en comptes de les quatre hores de cada part, s’ha quedat en poc més de dues per a cadascuna. El Lliure permetrà veure les parts en dies separats o, el dissabte, la marató sencera. L’estrena serà aquest dijous.

L’infern de la sida entra al Lliure a través d’una proposta de realisme màgic, en què veritat i ficció projecten molts més prismes que el de la malaltia incurable dels anys noranta.

Selvas i Albert Arribas (que ha traduït i adaptat l’obra) han fet cas de la majoria de suggeriments de l’autor, que ja adverteix quines escenes es poden eliminar si es vol reduir la durada. O que proposa que les escenes es precipitin les unes amb les altres, eliminant els foscos entre escenes. O que demana que quedin ben visibles els arnesos del personatge que faci d’àngel o, si vola, que es faci una setmana més d’assaig (l’únic element a què no han pogut accedir).

Kushner va escriure un drama oníric, en què enfrontava situacions ben latents en l’Amèrica dels anys vuitanta i en la dels noranta (i també en la d’avui): davant del puritanisme d’una part de la societat esclata una homosexualitat desinhibida, en què els primers reaccionen amb por i els altres ho fan amb valentia.

Els conceptes del cel i de la terra també es contraposen. A Àngels a Amèrica, Kushner vol demostrar que és possible entendre’s entre els dos pols ideològics, tot i que sembli impossible: “La possibilitat de canvi està en el que encara no coneixem”, insinua el director. Per això, molts personatges de les seves trames viatgen del mormonisme a la comprensió del malalt de sida. O fa que un advocat conservador hagi d’admetre la seva homosexualitat.

Selvas juga amb molts plans alhora. Perquè, a la interpretació en directe, se n’hi juxtaposa una de projectada que, si bé primer pot semblar que està gravada en directe, en realitat, difereix del que passa a escena. Jocs que afebleixen la frontera entre veritat i ficció. I que permeten anar mutant els punts de vista d’una situació amb personatges que van entenent l’actitud del seu antagònic. Selvas està convençut que és una obra “que no té fons”, perquè és impossible saber com reaccionaria cadascú si, de cop, se li apareix “un àngel”. La nova mirada a aquesta obra icònica de l’Amèrica dels anys noranta arribarà molt més enllà del tema de l’homosexualitat, que va eclipsar la versió del TNC: “Ara, la societat és molt més madura per seguir la història molt millor”, comenta Selvas.

Quan la sida ha passat a ser una malaltia crònica (tot i que encara infecta i limita moltes vides), té sentit recuper aquells àngels. En part, perquè Donald Trump és el fill d’aquest ideòleg Roy Con, que apareix a l’escena. Walter Benjamin ja advertia que el progrés no podia ser moneda de destrucció. Els àngels de la religió han passat de ser utòpics a capadors a causa de l’estretor dels dogmes. O l’àngel és un element poètic que transforma, però sense caure en el parany de creure que els seus missatges siguin profecies. Aquests àngels de Kushner es queixen que s’han quedat sense la referència de Déu: van més perduts que mai i apel·len a la responsabilitat de cadascú per sobreviure en comunitat. Vicky Peña i Òscar Rabadan són els dos actors adults, al costat d’Arquillué i la Kompanyia Lliure. Per cert, Arquillué ja va actuar, com a jove promesa, en la producció del 1996 al TNC.