“Al Pirineu tenim els últims dinosaures d’Europa”

Aquest terme normalment marca aquell tipus de jaciment amb un gran nombre d’ossos. Pot ser que sigui un individu sol o, com és el cas, una colla d’individus que van morir a prop d’aquest jaciment. Aquest és l’únic “llit d’ossos” d’hadrosaures que hi ha en aquestes contrades. Hem tret un miler d’ossos, i el jaciment continua viu, però cada cop cal treure més terra perquè les restes estan a més profunditat.

No, en un jaciment normalment es troben ossos dispersos. Trobar-ne una quantitat tan gran en un espai reduït no és freqüent.

Pot ser indicatiu d’un mode de vida. Tants exemplars implica que aquests animals anaven en grup. D’altra banda, també ens parla d’un ambient. Possiblement el lloc on es van acumular era un lloc on, per les condicions meteorològiques, tenien els recursos.

Una cosa són les dades científiques que s’obtenen a través del tall dels ossos, que permet comptar els anells de creixement i estimar com era la població, per sexes i per edats. Les possibles causes de la mort, en aquest cas, són una hipòtesi plausible. Creiem que és el fet més probable perquè, per exemple, en els ossos no hem trobat marques de depredadors.

No podem saber-ho, perquè hem excavat només una part del jaciment. En aquesta àrea hem trobat uns vint-i-dos exemplars diferents. Tenim individus juvenils que tindrien de zero a tres anys. A partir d’aquí, hi ha individus adults els més grans dels quals tenen entre catorze i setze anys. No sabem si hi havia adults més grans perquè en fer els talls dels ossos hem de tenir en compte que la medul·la es reabsorbeix i es podrien haver perdut anells concèntrics interiors de l’os.

Era un dinosaure dels més evolucionats que hi havia. Podia fer entre 6 i 10 metres que en moments pot ser quadrúpede. Per entendre’ns, podria equivaldre a aquests ramats d’herbívors que avui dia veiem a la sabana. Però no són com els dinosaures que surten a les pel·lícules de Spielberg, que arrenquen la branca sencera per menjar. Estaven una mica més evolucionats i tenien un sistema de masticació més semblant al d’un herbívor actual. Tenien fins i tot galtes i processaven més l’aliment.

Sí, perquè tenien com un bec cònic, en alguns casos aplanats, que els recobrien les mandíbules.

Les feines d’excavació solen ser molt lentes. Treballem amb un sediment molt dur però, en canvi, els ossos són molt fràgils. També hi ha el factor econòmic, que si hi hagués molts diners potser excavaríem sis mesos a l’any i no un. Posteriorment hi ha la restauració. D’aquests mil ossos trobats, a hores d’ara se n’han restaurat aproximadament una tercera part triant els que poden donar més informació. Se n’ha fet l’estudi a través de talls... En definitiva, un procés laboriós. Com a científics, a vegades funcionem una mica a ritme geològic.

Científicament els jaciments dels Pirineus són coneguts arreu del món. Aquesta població està molt ben estudiada i és molt atractiva, perquè es troba just al punt abans de l’extinció dels dinosaures. Quant a la divulgació, des de fa anys s’ha intentat engegar els projectes Dinosaures dels Pirineus. Però primer has de fer l’excavació i la recuperació dels ossos, i estem en aquest punt. Al Museu de la Conca Dellà ja s’està explicant el que sabem fins ara dels hadrosaures. A Coll de Nargó, per exemple, expliquem la reproducció i estem obrint nous centres. Diguem que estem fent un discurs diferent que, en lloc de tenir un gran museu, aquests ossos es presentin com a sales distribuïdes per tot el territori. Afortunadament el Departament de Cultura està apostant perquè això sigui possible. El següent pas és donar a conèixer la marca. Estem parlant que tant a Isona com a Coll de Nargó tenim entre 5.000 i 8.000 visitants l’any. També estem fent visites guiades pels jaciments... És una feina que potser és lenta però que és constant.

I tant! El fet de poder publicar els estudis en revistes que són la Champions del sector suposa molt.