Elogi d’una dona entusiasta

Una de les persones més entusiastes que conec (de fet, m’atreviria a dir que la més entusiasta) és Barbara Zecchi, una veneciana que, després de fer classes en diverses universitats de Califòrnia, fa poc més d’un decenni que considera que ha trobat el seu lloc com a professora a l’“oberta i progressista” (així la defineix) UMass i, concretament, en una de les tres seus d’aquesta universitat pública de Massachusetts: la d’Amherst, el poble on va viure reclosa la poeta Emily Dickinson i que, amb cinc centres, s’ha convertit en una de les grans localitats universitàries dels EUA. Formada com a filòloga, de manera particular en hispàniques, Zecchi s’ha decantat cap als estudis cinematogràfics des d’una perspectiva de gènere i, vinculada al departament de “Spanish and Portuguese”, actualment dirigeix el programa Film Studies.

Vaig conèixer-la encara no fa dos anys a Girona en el seminari Presències i representacions de la dona en els primers anys del cinema, dirigit per Àngel Quintana i organitzat pel Museu del Cinema de la ciutat i la UdG. Des d’aleshores hem mantingut contacte i ens hem anat trobant en congressos i altres activitats. I no fa massa a la mateixa Amherst, on he pogut comprovar intensament allò que havia intuït sobre la naturalesa i els efectes del seu entusiasme: no només la du a ella a encuriosir-se, apassionar-se i actuar en conseqüència, sinó que el propaga en el seu entorn, de manera que el seu entusiasme és encomanadís. Ho vaig veure en els seus estudiants, en els becaris que treballen amb ella a la UMass o actuen sota la seva lluminosa influència. Alguns (tot i que sobretot hauria de dir algunes) formen part de tants catalans i espanyols que han trobat en les universitats nord-americanes la possibilitat de desenvolupar una carrera acadèmica que s’ha fet pràcticament impossible en el propi país i estat. Junt amb la seva companya Sandra Galván, becada al departament de “Spanish and Portuguese”, allà hi ha Guillem Molla, filòleg llicenciat a la UdG que, essent lector i director del Catalan Language Program, impulsa el Catalan Studies amb l’entusiasme contagiat per la seva mentora: van arribar a Amherst per un any i en fa sis que hi són.

El cas és que, a més, Barbara Zecchi aplica el seu entusiasme a qüestions que fins fan que m’hi senti agraïda com a feminista i catalana. Amb el seu interès pel cinema realitzat per dones, no només estudia cineastes catalanes, i també espanyoles, sinó que, amb el suport de l’Institut Ramon Llull, organitza a Amshert el Catalan Film Festival, una experiència única als EUA. Fa pocs dies, s’hi va celebrar l’onzena edició amb la participació d’Eva Vila, que va presentar-hi el seu film Penèlope. L’endemà vaig trobar-me amb Vila a Boston i estava entusiasmada de l’entusiasme de Zecchi i dels seus efectes: la projecció havia tingut molta assistència i el col·loqui havia sigut vivíssim.

Encara més. Uns dies abans vaig trobar-me amb Esteve Riambau a Nova York, on havia presentat al MOMA el cicle Catalan cinema’s radical years 1968-1978, que ha comissariat com a director de la Filmoteca de la Generalitat. Allà també hi havia Zecchi i, evidentment, Riambau estava entusiasmat de l’entusiasme d’ella, que em va escriure dient-me que li havien interessat molt les pel·lícules que havia pogut veure i que havia pensat que, tristament, són molt actuals tenint present la situació política, posant com a exemple El sopar, de Pere Portabella, i La vieja memoria, de Jaime Camino. Segur que n’escriurà un article apassionant.