Tarda històrica

Per molt que ens costi de creure, han hagut de passar trenta-cinc anys des de la fundació de l’Accademia Bizantina que dirigeix l’extraordinari clavicembalista Ottavio Dantone perquè aquest conjunt fes el seu debut a Barcelona. Si el debut d’aquesta formació de Ravenna era històric, no ho era menys la interpretació, en temps moderns, d’una obra de l’envergadura de la serenata Marc’Antonio e Cleopatra (1725) del brillant Johann Adolf Hasse (1699-1783), un dels més reconeguts compositors operístics del segle XVIII.

La insistència en gairebé sempre els mateixos conjunts, obres i compositors, en nom del mercat i la venda d’entrades, impossibilita més sovint tardes històriques i d’excelsa sorpresa com la que vam viure aquest diumenge. I és que poques vegades poden escoltar-se produccions tan homogènies, travades amb l’objectiu de fer assolir a l’oient una emoció que, segons Dantone, ha de ser el veritable objectiu de la interpretació amb criteris històrics. Una petita orquestra de cordes i baix continu va posar-se al servei de les grandíssimes veus de Delphine Galou i Sophie Rennert per avançar a un concepció d’acompanyament comprès a través de les necessitats expressives de la línia de cant. El resultat final, ras i curt, una brillant, exuberant i magistral versió dantoniana que es situa com la més reeixida de les que mai s’han realitzat d’aquesta obra de Hasse en temps moderns. Per si això fos poc, la versió va traspuar l’entusiasme d’aquell qui coneix amb seriositat i convenciment el material musical a defensar. I el que es defensava era ni més ni menys que el compositor més reconegut pel públic d’òpera de bona part del segle XVIII.