Mirada pessimista

Havent coincidit a la secció oficial del darrer festival de Canes, s’han estrenat al mateix temps entre nosaltres dues pel·lícules italianes que, curiosament, presenten una mena d’idiota servicial, encara que de naturalesa tan diferent com ho és la seva actitud davant de les circumstàncies: mentre la innocència de Lazzaro felice sobreviu a tots els abusos, el protagonista de Dogman sembla un idiota submís (sobretot a un exboxejador cocaïnòman i furiós que el maltracta) que acaba contaminant-se de la violència de l’entorn. No deu ser per res que Alicia Rochwarcher s’afirmi en l’humanisme, amb el qual creu que la bondat sempre retorna i ressuscita, mentre que Matteo Garrone, que va revelar-se amb Gomorra, reconegui que és un pessimista davant de la condició humana.

De fet, l’idiota (interpretat per Marcello Fonte, un actor pràcticament desconegut que va guanyar el premi d’interpretació a Canes) de Matteo Garrone, que s’ha basat en un cas real ocorregut fa alguns anys en un suburbi de Roma i que va ser rebregat per la premsa sensacionalista, és un perruquer de gossos, però ven cocaïna. Garrone presenta un món sinistre ambientat en un lloc de la costa que no té res de lluminós i que, més aviat, sembla un escenari apocalíptic habitat per residus. Amant de la pintura, els seus reconeguts referents estètics són Caravaggio i Goya, però sense que faci res perquè en el món que mostra hi aparegui una escletxa de bellesa. El seu pessimisme fa que sobretot hi hagi una gran lletjor moral. Garrone és coherent amb el seu punt de vista i fa un retrat implacable de la brutalitat masculina, però potser s’hi rabeja i tot es fa massa explícit.