Violència que no tenia adjectiu

Vaig entrar al Liceu en la sessió del dijous, 15 de novembre, i vaig observar que el teatre estava mig buit (en aquest cas, no puc dir amb optimisme que vaig veure’l mig ple) per assistir a una de les poques representacions que s’hi fan d’un muntatge de Kàtia Kabànova, una de les grans òperes de Leos Janacek, que també va escriure el llibret inspirant-se en l’obra La tempesta, del dramaturg rus Aleksandr Ostrovski. Una òpera del 1921 que, novament, fa pensar que el públic del Liceu, que sembla disminuir sense renovar-se fent-se cada cop més gran la mitjana d’edat, encara deu ser reticent a part del repertori del segle XX! Una llàstima, perquè la música de Janacek és poderosa i complexa reflectint la desesperació de la protagonista (una dona atrapada en la moral patriarcal, sobretot encarnada en una altra dona: la sogra autoritària) admirablement interpretada, tant amb la veu com amb el cos, per la soprano nord-americana Patricia Recette.

La intensitat de la partitura, però amb elements malenconiosos en tensió amb una amenaça que anuncia la tragèdia, és transmesa sense defalliment per l’Orquestra del Liceu conduïda pel seu director titular, Josep Pons, mentre que la proposta escènica (amb una producció de l’English National Opera) del nord-americà David Alden renuncia al naturalisme (amb una escenografia amb una paret d’aglomerat que, creant diversos espais en canviar de posició, simbolitza el mur amb el qual ensopega Kàtia Kabànova) per suggerir que no és una cosa del passat aquest drama d’una dona que acaba llançant-se al Volga perquè, vivint uns moments de felicitat amb un amant incapaç de rebel·lar-se contra l’oncle del qual depèn la seva herència, no pot suportar, a més de l’abandó, el pes de la culpa induïda per unes convencions que van confinar-la en un matrimoni infeliç amb un home pusil·lànime dominat per una dona sense pietat. El patriarcat, sovint transmès per dones, mai ha tolerat el desig femení i l’ha reprimit violentament.

Segurament perquè feia dos dies que havia vist la representació de la seva tragèdia al Liceu, vaig pensar en Kàtia Kabànova, ni que fos un moment, fent aquesta mena de recorregut per la violència masclista que proposa Àlex Rigola amb la instal·lació Macho Man, que s’exposa des del 16 fins al 25 de novembre al saló de descans del Teatre Municipal de Girona dins de la programació de Temporada Alta. Amb horaris canviants, però de manera continuada des que s’activa, a la instal·lació s’hi accedeix per torns en grups sempre formats per sis persones. Jo hi vaig entrar poc després de les onze del matí del dissabte, 17 de novembre. No en revelaré els continguts perquè cadascú hi ha de viure la seva experiència. Només diré que vaig tenir la sensació que, malauradament, la violència masclista és tanta que pot semblar que molts dels testimonis, informacions i dades que es fan presents a Macho Man no revelen res de nou. Ho pot semblar, però no és així. Encara que hàgim adquirit consciència de la violència masclista, del que ens adonem és que no la teníem i que per això mateix l’hem suportat, consentit o minimitzat. I potser no la teníem perquè aquesta violència no s’adjectivava. Tan sols explicaré que s’hi recorda el primer testimoni d’una dona maltractada aparegut, tot just l’any 1997, en una televisió espanyola: va fer-lo Ana Orantes, granadina de 60 anys que, tres dies després, va ser assassinada pel marit, que havia exercit contra ella una violència continuada durant 40 anys. En l’àudio, la presentadora del programa lamenta que la societat va fallar i que no va fer res per salvar aquella dona. “Hi ha tanta violència al món”, diu. Sí, n’hi ha molta, però la que va matar Ana Orantes (i 57 dones més l’any 1997) tenia un adjectiu: masclista. Té un adjectiu mentre que encara hi ha qui no sembla fer cas al fet que la “violència masclista” és la primera causa de mort entre les dones d’entre 15 i 44 anys.