Loquillo assalta el Sant Jordi

Loquillo va saldar divendres el seu primer Palau Sant Jordi amb prop de 10.000 espectadors (el doble dels que va aconseguir reunir fa un any i mig al Sant Jordi Club, tot posant així de manifest una certa revaloració del personatge) i una generosa ració de tres hores de rock & roll actitud (que és com s’ha anomenat, amb la vanaglòria habitual, la seva última gira). Un punt i seguit després de quatre anys, segons va dir Loquillo al final de concert, que “li han canviat la vida” i durant els quals el rocker del Clot ha fet lluir la que molt probablement sigui la banda de rock més impressionant d’avui dia a l’Estat, amb un estratosfèric triumvirat de guitarres format pel madrileny Josu García, l’asturià Igor Paskual i el badaloní Mario Cobo. Quina seguretat, quanta confiança, ha de donar tenir al costat músics així!

Loquillo, que arribava a Barcelona sense haver fet entrevistes promocionals (la prudència, diuen, aconsellava evitar que alguna de les seves respostes provoqués un incendi), va començar el concert amb certa contenció (va imposar-se, tanmateix, en temes com El mundo que conocimos, tot cantant Dónde está, dónde fue la Europa que ganamos? Dónde está, dónde fue la España que perdimos? mentre en pantalla s’hi succeïen imatges d’Adolfo Suárez, Felipe González i Pasqual Maragall) i, abans de desempolsar els seus èxits més coneguts, va tenir temps de recordar el seu “amic” (i model) Johnny Halliday amb Cruzando el paraíso, a mitges amb la madrilenya Nat Simons, i de recuperar Antes de la lluvia, un dels temes de la banda sonora de Mujeres en pie de guerra, un documental sobre les dones que van lluitar per la República i contra el feixisme dirigit per Susana Koska. “Aquesta cançó la vaig compondre pensant en els fantasmes del segle XX que ens aguaitaven. Ara ja són aquí”, va dir.

Rompeolas, després de la qual Loquillo va agafar, orgullós, una bandera de Barcelona que li havien llançat des del públic, va encetar una segona part de concert més lúdica, amb temes com Ritmo del garaje, Quiero un camión, Rock and roll star (amb Sabino Mendez com a convidat), ¿Qué hace una chica como tú en un sitio como este? (amb Leiva) i, finalment, Cadillac solitario. Un únic comentari amb interpretació ideològica (“en uns temps en què unes resten i altres divideixen, jo prefereixo sumar”), picades d’ull constants al món del bàsquet (“Germán González i Aíto García Reneses em van ensenyar que un jugador pot guanyar un partit però que els campionats els guanyen els equips”) i l’evidència que Loquillo, a 58 anys, té corda per estona.