Un home del tot irreductible

Charles Baudelaire (París, 1821-1867) és conegut especialment per dues obres, Els paradisos artificials i el llibre de poemes Les flors del mal, dos fonaments culturals, com demostra que hagin escrit sobre ell autors com ara Proust, Eliot, Benjamin, Sartre, Valéry...

Proa publica una obra inacabada de Baudelaire amb l’afegit d’una tria de cartes, El meu cor despullat. Escrits íntims i correspondència, tot amb edició i traducció, per primer cop al català, del poeta, novel·lista, assagista i professor Pere Rovira.

Per a l’editor Josep Lluch, “Charles Baudelaire és un personatge fonamental de la cultura occidental dels darrers dos-cents anys i no en tenim prou amb Les flors del mal per entendre l’abast de la seva figura”. “Pere Rovira és la persona ideal per a aquest projecte, per la seva categoria com a traductor, pel seu coneixement de l’obra i vida de Baudelaire i per una certa comunió espiritual entre tots dos”, afegeix Lluch.

A més dels escrits que Baudelaire va reunir sota tres títols –El meu cor despullat, Higiene i Coets–, l’edició inclou una selecció de gairebé cinquanta cartes del total de les que va escriure Baudelaire, que sumen unes dues mil pàgines de correspondència.

“Aquest llibre era un projecte de Baudelaire que, en vida, només va publicar Les flors del mal i Paradisos artificials, a banda de traduir Poe, que és del poc que va treure diners”, explica Rovira.

Baudelaire el va començar a escriure seguint una mica Poe, que afirmava que “el llibre més revolucionari i més terrible seria un que es titulés El meu cor despullat i que mantingués la promesa del títol”. Tot i que Poe no creia que ningú en fos capaç, Baudelaire va acceptar el repte. “És absolutament impúdic; avui seria difícil que algú digués com ell el que pensa de les dones, de la política, de la pena de mort... És una imatge que va més enllà de la de poeta maleït i polèmic que es droga”, assegura Rovira.

“El lector es podrà fer una idea bastant àmplia de com hauria quedat si l’hagués acabat. Una de les coses que pretenia Baudelaire era escandalitzar, que fos un llibre subversiu, i ho aconsegueix”, detalla Pere Rovira.

Charles Baudelaire tenia obsessions com la feina –que considerava que és com l’home s’ha de redimir–, els diners –per poder-los gastar–, la política –en què va passar de la fe revolucionària (reaccionària) a l’escepticisme–, etcètera. Era misogin, dandi sobri, vulnerable, susceptible, amb una salut delicada... “Un home orgullós que va viure constantment humiliat i que va treure la mala llet amb aquests escrits”, afirma Rovira. “Un home irreductible, no té un resum, era una cosa i la contrària i, per explicar-lo, no pots descartar-ne cap.”

El llibre, a més de cent notes a peu de pàgina, inclou algunes il·lustracions. “És un llibre tan autobiogràfic que vam pensar que les il·lustracions també ho havien de ser i tot són autoretrats del mateix Baudelaire”, explica Rovira.

Baudelaire i la mare tenien una relació complicada, d’amor/odi. Quan ella va enviduar es va casar aviat amb el general Aupick, contra el qual Baudelaire va construir la seva vida. Tenia una herència considerable, Baudelaire, i es va gastar la meitat en un parell d’anys i la mare i Aupick el van fer declarar incapacitat, li van retenir l’herència i li van donar una petita renda.

“Sempre estava carregat de deutes. Tota la vida va viure esclavitzat pels deutes i els diners, fins al punt de plantejar-se el suïcidi. Una de les mostres és que, del total de cartes, només en dues o tres no demana diners a la mare.”