Una carta amagada

Com que havia vist la proposta escènica de Madama Butterfly concebuda per Moshe Leiser i Patrice Caurier en les dues ocasions anteriors que ha estat programada (amb 22 representacions al 2006 i 13 al 2013) al Liceu, coproductor del muntatge junt amb el Covent Garden, vaig optar per assistir a la funció de l’endemà de l’estrena, que va tenir lloc dissabte amb la soprano armènia Lianna Haroutounian com a protagonista, moguda per la curiositat davant del fet que, als 54 anys, Ainhoa Arteta hagi decidit debutar en el paper de Cio-Cio-San en considerar que ha arribat a la maduresa vocal i emocional per abordar-lo. Era un al·licient.

Tanmateix, a causa d’una laringitis, la soprano basca ha hagut d’ajornar el debut i, de moment, ha renunciat a les dues primeres funcions (el 13 i el 16 de gener) de les cinc inicialment assignades. El Liceu ho va anunciar dos dies abans, de manera que el públic podia tenir-ne consciència, però a última hora hi va haver una altra baixa: el tenor kosovar Rame Lahaj, afònic, tampoc va poder actuar i així debutar al Liceu encarnant Pinkerton, l’impresentable oficial de la marina nord-americana que compra, enamora i abandona una jove japonesa que, convertida en geisha a causa de la ruïna familiar, manté la innocència per creure en la idea de l’amor: de fet, Madama Butterfly és la història tràgica d’un desengany. El cas és que, en ser anunciada la baixa de Lahaj, va insinuar-se una xiulada al Liceu que es va interrompre en comunicar-se que seria substituït pel canari Jorge de León: una basa segura que, amb la seva experiència i solidesa, forma part del “primer repartiment” de la nova tanda de funcions (que són “només” deu) d’aquest muntatge que, amb una escenografia minimalista de portes corredisses que van tancant-se perquè Butterfly visqui en penombra la seva solitud amorosa, va repetint-se exhibint una elegància exempta de risc i ni tan sols prou determinada a fer la lectura feminista i anticolonialista a la qual convida l’òpera de Puccini.

Pel que fa a Cio-Cio-San, el Liceu va treure una carta amagada: la jove soprano italiana Maria Teresa Leva, que, amb poc més de trenta anys, no només debutava al Liceu, sinó també en l’atractiu, però exigent, rol de la dissortada geisha. La carta va resultar un trumfo. Amb una tècnica correcta, un timbre agradable i sobretot unes excel·lents capacitats dramàtiques, Leva va anar de menys a més i va passar de sobres la prova d’Un bel dì vedremo, la cèlebre ària amb la qual Cio-Cio-San encara expressa l’esperança en el retorn de Pinkerton, que ja s’ha casat amb una nord-americana que, encara que li demani perdó sense que ho faci el covard del seu marit, està disposada a prendre-li la criatura. La soprano italiana va transmetre plenament el dolorós recolliment final del personatge i el públic va aplaudir-la amb entusiasme. També a una notable Justina Gringyte com a Suzuki, la fidel criada de Butterfly, i, sens dubte, a la direcció de Giampaolo Bisanti, que contribueix a una interpretació tan intensa com matisada de l’Orquestra del Liceu.