Una joia sublim

En un article recent, el musicòleg Cèsar Calmell, a propòsit del patrimoni musical català, es preguntava si érem prou dignes per veure en un escenari, posem per cas, l’Artaserse, de Domènec Terradellas. Aquesta va ser la pregunta que em vaig fer dijous al Palau quan l’excels duo format per la mezzosoprano Magdalena Kozená i la pianista Mitsuko Uchida es va veure obligat a interrompre en més d’una ocasió el seu excels recital a causa dels mòbils. No és la primera vegada, malauradament, que això succeeix a la nostra vida musical, però al final un no pot deixar de preguntar-se si l’assistent a un concert és digne d’assistir-hi pel simple fet que ha adquirit una entrada quan, durant la seva celebració, és incapaç de mostrar una actitud d’educació i respecte. El detall no és en absolut balder.

Les composicions de Robert Schumann, Hugo Wolff, Antonín Dvorák i, fins i tot, els poc interpretats Sieben Brettl-Lieder, de Schönberg, que vam escoltar són una veritable invitació a endinsar-nos en un món d’interiorització i recolliment poètics on la suma de música i poesia ha de menar a la descoberta de la veritat de les coses. A través de la vivència d’una experiència, tan estètica com espiritual que, segons el discurs del període romàntic, posa en interrogant les veritats oficials i insta a un refús de la vida externa, un recital com el de dijous demanava, almenys durant l’estona del concert, aïllar-se molt més del mundanal soroll. I més encara quan a dalt l’escenari es va poder comptar amb el concurs d’una joia de la més alta orfebreria sorgida de la suma d’una Kozená estratosfèrica a nivell vocal i una saviesa, provinent de la tradició pianística vienesa, d’Uchida. Absolutament sublim.