Cultura

Crònica

música

Fins que arribi l’alba

Cadascuna de les cares estilístiques d’Aute es va mostrar en les versions dels seus col·legues

Al alba interpretada per Paco Ibáñez va cloure el concert Ànims animal!, un homenatge del món de la música a Luis Eduardo Aute, que es troba en un moment d’hores baixes pel que fa a la salut després d’haver patit un atac al cor. I fins a l’alba podria haver aguantat el públic de l’auditori del Fòrum, a Barcelona, la desfilada a l’escenari de músics que van versionar els temes del cantautor. Va ser un concert gairebé perfecte si no fos el cas que trencar la perfecció sigui que Paco Ibáñez no trobés prou ajustat el seu faristol. Perfecte per la seva puntualitat –va començar a les nou en punt i va cloure dues hores i deu minuts més tard–; per la seva assistència, amb dues mil entrades venudes; per la seva contenció –va ser un homenatge emotiu, però sense paraules llefiscoses–, i amb unes sonoritats variades que, a més de fer-lo amè, va reflectir les variades cares estilístiques d’Aute que, com molts cantautors, sol adaptar els ritmes de les seves cançons a la intencionalitat de les lletres. El va presentar, també amb emoció sense escarafalls, Pastora Vega, en la línia de la sobrietat de la posada en escena dels músics dalt l’escenari, trencada només per una gran pantalla que indicava el nom de cada participant i mostrava l’exuberància plàstica de l’altra passió d’Aute: la pintura i el dibuix.

Però aquesta contenció no va fer del recital, ni de bon tros, una vetlla. El cançoner i les interpretacions van ajustar-se a les característiques dels intèrprets i de les diferents cares que tenen la personalitat i el repertori d’Aute. Així, i relatat de forma aleatòria, Quico Pi de la Serra va ser fidel a la seva ànima de blues i va interpretar Perro, que reflecteix el mode més agre i rebel d’Aute. El vessant més irònic va venir de la mà de Jaume Sisa amb Ay, Suiza patria querida, cantada a cappella i amb una celebrada introducció verbal en què va explicar el passat comú amb Aute, en què tots dos traficaven, primer, amb roba de la llar procedent de Portugal i, després, amb estupefaents des del nord d’Àfrica. Roger Mas va ser molt Aute amb La belleza, tot i que l’accent català en les paraules castellanes el delataven. Versió catalana de l’emblemàtic tema Las cuatro i diez va ser la que van fer Els Amics de les Arts, que van declarar el seu deute amb Aute quan, de ben joves, agafaven la guitarra i s’esforçaven amb els seus primers acords. Així també ho feien els germans Muñoz, Estopa, que van versionar la descarada Una de dos amb rock d’alta graduació.

Aparentment, Aute és de tendència discreta, però amant de l’espectacle, i així ho va fer notar el showman Javier Gurruchaga que, com no podia ser d’una altra manera, va interpretar Anda suelto Satanás. Però si un Aute atrapa és l’intimista, i així Marina Rossell va atacar amb un cert toc jazzístic, aportat per un contrabaix despullat d’altres acompanyaments musicals, un altre dels temes emblemàtics d’Aute: De alguna manera. També amb to íntim, gairebé amb la suavitat del bolero, Depedro va interpretar Me va la vida en ello. Hi va haver un homenatge que cavalcava sobre un altre: Quique González interpretant Jacques, la cançó que Aute va dedicar a Jacques Brel. El cantautor i poeta aragonès Petisme, que va fer part de la seva presentació en català, va interpretar De tripas corazón. I també des de l’Aragó van venir els tambors de Calanda, tradició i localitat a què ha estat vinculat l’homenatjat.

Andrés Suárez, amb Volver a verte, i Joan Isaac, amb Dos o tres segons de tendresa, van complementar la idea d’amistat i respecte a Aute, reforçada pel seu grup d’acompanyament, que també va ser la banda del recital, i la presència de Suburbano, Sin tu latido, i Cristina Narea, Quién eres tu?, que també van ser companys d’escenari d’un autor que, de ben segur, s’hauria aixecat del llit per compartir de manera més directa les seves cançons.

Ell hi va ser present, a més de la intencionalitat del concert integrat dins del festival Guitar BCN, amb el tema d’inici Invisible, que anava acompanyat d’un vídeo que recorria el món pictòric d’Aute i feia referència, com deia el títol de la cançó, a una presència real però no tangible. Una presència que es va fer diàfana amb la veu enregistrada de l’artista recitant els Poemigas, versos amb intel·ligents jocs de paraules com ara “¿Quién soy yo?, le dijo la pregunta a la respuesta. El final va ser, com deia al principi, Paco Ibáñez amb Al alba. Una alba que hauríem pogut esperar escoltant algunes més de les seves 500 cançons.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.