“La vida és una flor amb una pistola, una hòstia i un somriure”

És una pregunta que jo em feia cada dia perquè el món sembla que necessiti que et defineixis en una tipologia d’artista. Ja fa un temps que vaig decidir intentar no decidir i entendre’m com el que crec que soc, que és creadora. A mi el que m’agrada és crear i intentar fer coses que modifiquin les persones que ho absorbeixen o ho veuen.

Tampoc és que escrigui i dirigeixi perquè no rebi propostes. És el que porto a dins des de sempre i que, fins fa uns anys, no vaig atrevir-me a posar-hi el peu. Té molt a veure amb els pocs referents que hem pogut tenir, fins fa poc, de creadores femenines.

És clar que cada creadora i cada creador és únic. Però sí que crec, a més, que ara mateix hi ha una necessitat col·lectiva de començar a dir les coses d’una altra manera.

Perquè la vida no és amable. No és una decisió a priori. No és que jo decideixi, quan començo, pensant que buscaré una imatge radical, o punkie, o visceral. No sabria posar un text preciós sense posar un element que contrasti amb això perquè crec que així és la vida: la vida és una flor amb una pistola, no?; la vida és una hòstia i un somriure. Crec també que en la contraposició de dos discursos sorgeix una pregunta i l’espectador se l’endú a casa. També s’ha de buscar el cinisme en les imatges que es mostren.

Exacte. Però no creguis que no he intentat trobar respostes. Però ja amb La mujer más fea del mundo i ara també amb Pocahontas, m’adono que el més sensat, quan crees, és exposar-te humilment davant del públic perquè ell decideixi. I expressar i exposar les teves preguntes que, generalment, no són tan especials. Generalment, el que se’t remou per dins, és el que li passa i se li remou a la gent que la ve a veure.

En el cas de Pocahontas, no tinc la resposta a l’última pregunta. Allà vaig decidir deixar de preguntar. Perquè Pocahontas parla sobre la realitat i quan comences a analitzar les capes de realitat i de ficció que hi ha a la vida, en una mateixa, en la seva educació, i en el cos d’una mateixa, no hi ha límit. I hi ha un moment que, si no tens respostes, has de buscar una alternativa. Què em queda si no tinc resposta? Què em queda si no puc omplir el buit de la protagonista de La mujer más fea del mundo? El que em queda, en aquestes dues peces, és el contacte, l’ara i l’aquí, amb la gent que hi intervé. Fem que l’art signifiqui. Estic farta de sentir que l’art és entreteniment. L’art pot ser entreteniment com moltes altres coses. L’art pot canviar el món i hauria d’intentar-ho.

Si ser privilegiat és fer el que tu has desitjat fer sempre, podria sentir-m’hi. És veritat que puc portar aquesta roba, puc estar aquí amb l’entrevista. Hi ha molta gent que no s’ho pot plantejar, però crec que és una pregunta que, avui dia, no se’ns ha de fer a les dones. Perquè no podem ni arribar a plantejar-nos que això és un privilegi. Perquè la situació en què estem nosaltres no és de privilegi. I encara que et diguin la sort que tens per l’oportunitat d’estrenar dues peces (i hi estic molt agraïda, moltíssim) però jo no visc gens bé. Si vols, sí que visc molt millor que moltes altres persones a les quals hauríem d’estar entrevistant ara mateix, abans que a mi...

Parlen el meu mateix idioma. Igual que els Íntims. Com la Paula Ribó o la Laia Alberch parlem el mateix idioma. Ara, quan es parla de teatre experimental o de contemporani... nosaltres ja quasi tenim 30 anys i no podem estar englobats com a joves, tampoc.

I el que estem fent, si vas uns quants quilòmetres cap amunt, veuràs que s’estan fent accions molt més diferents i radicals. Crec que el que estem fent és lògic: és l’evolució sana del teatre. Però aquí no es fomenta l’evolució sana de la cultura, en cap sentit. “Què fas?”, ens diuen. “No, perdona, estic evolucionant.” Potser podríem donar molt més focus a moltes més creadores i creadors que estem fent el mateix. Si tu vas a l’Institut del Teatre i mires un taller, segurament, veuràs coses molt similars a les nostres propostes.

És una idea que vam tenir amb l’Ana Rujas, no vull oblidar-me’n (amb ella va néixer tot això). Jo ja tenia el projecte de la Sala Beckett posat en el temps. Vam començar a treballar juntes a Nova York. Vam decidir fer juntes aquesta peça. Vam anar al Konvent de Berga i vam començar el procés. I allà jo em vaig adonar que, el que s’estava escrivint, tenia molt a veure amb Pocahontas, I va ser quan va sorgir la idea de fer una trilogia. No sé si farem més capítols encara o si no arribem a fer la tercera perquè, fins que no tinguem un lloc on posar la tercera fase d’aquest experiment, jo no m’ho vull plantejar. Vam començar amb La mujer más fea del mundo que investiga sobre el buit existencial de l’ésser humà.

Sí, a partir de les nostres vides, de les seves i les meves buidors, les vam ajuntar i el que es veu a l’escena és una unió entre la seva vida i la meva. I és particular perquè, de sobte, veus que hi ha moltes coincidències. I el que estem mostrant tampoc són coses tan estranyes.

Però no parlem que ella tingui èxit. Parlem que és model i que hi treballa. No sé si això és tenir èxit. Precisament, parla d’això la peça. Ella diu que ho té tot, però... És una dona objectivament preciosa físicament. En teoria, treballa, té amics, té una vida; no està al carrer demanant... té tot el que es podria tenir, en teoria, però tot i així, el buit que li crema per dintre no el pot apagar. I aquest segle XXI que et dona respostes per a tot i que et dona eines per tapar el buit de manera fàcil fa que, de sobte, si tu no pots omplir el buit de cap manera i persisteix aquest dolor encara et tornes més boja. T’arribes a dir: “Si soc una privilegiada, per què soc tan infeliç?”

És que el consumisme és una religió. Sí, són les maneres d’omplir el buit. La religió és una manera d’omplir el buit. De respondre preguntes, també. I defensem que consumisme també és una forma de respondre preguntes i d’omplir buits. Ara, també m’agradaria separar: no totes les religions són la mateixa. En aquest cas, estem parlant de la catòlica perquè és la que tenim més interioritzada. Abans em preguntaves per què segueix sortint la religió a les meves obres, i et responc que és perquè no ha marxat. Encara que jo hagi anat a una escola laica, la religió està en com estic creuant les cames. I encara hi és, i encara ho faig, sense adonar-me’n.

Arriba una edat que comences a revisitar les teves bases. Feia poc que havia estat veient La bella y la bestia i vaig pensar en Pocahontas, que sembla molt més modern, que va sortir molt més tard. Vaig pensar que tampoc estava tan malament: una dona espiritual que creu en la natura, que li ensenya a l’home la importància de la natura. Vaig pensar que, com moltes històries de Disney, partia d’un conte molt més gore. Va ser quan vaig descobrir que era una persona que és un personatge històric i que va tenir una importància significativa en el desenvolupament del que ara coneixem com a Estats Units.

Va simbolitzar la pau, entre cometes.

Exacte. Aquesta dona va ser el primer matrimoni entre una índia i un colonitzador. Aquell casament va sorgir com una forma de sortir d’un lloc on estava segrestada. Per a ella era com la salvació. Quan es parla que ella va significar la pau entre dues terres, cal pensar que la pau molts cops trepitja molt de dolor i mort i tragèdia, en el seu cas.

En la investigació m’adono que hi ha moltes versions. Quan jo faig la peça, començo a triar informació que ni tan sols sé si és certa i, amb aquest gest, estic fent el mateix que han fet amb ella cent vegades i que han fet o faran amb nosaltres. No sé què diran d’aquí a 40 anys sobre el que fem avui amb la cultura catalana. O amb l’independentisme. No pots controlar el que diran de tu. Aquest és el tema de Pocahontas: “Si tots són punts de vista, res és veritat, què queda?” Per què aquesta dèria de mirar el passat i somniar el futur que tot es podrà fer?

The Mamzelles va sorgir perquè ens vam enamorar. Va ser com un primer amor, de qui mai s’havia sentida estimada abans. Sense cap mena de propòsit vam començar a compondre cançons, vam quedar segones del Sona9, vam fer dos discos, vam fer l’anunci. Llavors, vam començar a fer companyia teatral. Primer amb l’Àlex Mañas, després vam fer camí soles i, ara mateix, cada una s’ha definit més, ens hem conegut una mica més.

La Paula Ribó i jo escriurem una obra per al Grec, que es presentarà a La Gleva, amb un director de La Mama Theater, a Nova York. I serà una història bastant divertida de dues catalanes enmig de tota aquesta situació política, que decideixen marxar, i deixar-ho tot. Van a crear als Estats Units, on coneixen una persona (que la interpretarà Eduard Tudela) amb qui s’atreviran a fer una versió de Ricard III, però només amb dues actrius. Ara marxarem a Nova York, l’assajarem entre Barcelona i Nova York. La presentarem al Grec i després la farem a la Mama. Podem avançar que hi haurà molta música pròpia, que el text és nostre, que és una comèdia. Ens riem molt del que significa ser dues noies catalanes que se’n van a Amèrica, amb una mà al davant i una al darrere, i se’n van a viure el seu somni i la impossibilitat de viure el somni. I el tema que, sense voler, hem absorbit el somni americà, sense ni adonar-nos-en