Cultura

BÀRBARA MESTANZA

Actriu

“La vida és una flor amb una pistola, una hòstia i un somriure”

El consumisme és una religió. Una nova manera d’omplir el buit interior d’una persona
La pau molts cops trepitja molt de dolor i provoca mort i tragèdia, com en el cas de ‘Pocahontas’
El que fem és l’evolució lògica del teatre. Però aquí no es fomenta l’evolució sana de la cultura

És una de les veus viscerals d’una escena catalana que està en ebullició: el que batega al carrer puja amb intensitat a l’escenari. I, per això, la reivindicació dels drets de la dona és un dels pols sobre el qual pivota la nova dramatúrgia. No només perquè són públic majoritari a les platees, no només perquè la violència i l’abús escandalitzen en els informatius, ara amb més feredat. També perquè elles no accedeixen amb normalitat a la cartellera. Denuncien un sostre de vidre.

Com cal presentar-la, com a dramaturga, directora o actriu?
És una pregunta que jo em feia cada dia perquè el món sembla que necessiti que et defineixis en una tipologia d’artista. Ja fa un temps que vaig decidir intentar no decidir i entendre’m com el que crec que soc, que és creadora. A mi el que m’agrada és crear i intentar fer coses que modifiquin les persones que ho absorbeixen o ho veuen.
És una situació d’autocontractació?
Tampoc és que escrigui i dirigeixi perquè no rebi propostes. És el que porto a dins des de sempre i que, fins fa uns anys, no vaig atrevir-me a posar-hi el peu. Té molt a veure amb els pocs referents que hem pogut tenir, fins fa poc, de creadores femenines.
El que vol dir, no ho diu ningú més?
És clar que cada creadora i cada creador és únic. Però sí que crec, a més, que ara mateix hi ha una necessitat col·lectiva de començar a dir les coses d’una altra manera.
Presenta un món radical. No accepta la situació i s’hi rebel·la. Barreja un “text” contundent amb unes “imatges controvertides”. No són amables.
Perquè la vida no és amable. No és una decisió a priori. No és que jo decideixi, quan començo, pensant que buscaré una imatge radical, o punkie, o visceral. No sabria posar un text preciós sense posar un element que contrasti amb això perquè crec que així és la vida: la vida és una flor amb una pistola, no?; la vida és una hòstia i un somriure. Crec també que en la contraposició de dos discursos sorgeix una pregunta i l’espectador se l’endú a casa. També s’ha de buscar el cinisme en les imatges que es mostren.
Fa un teatre que expressi allò que vol, però també que generi preguntes.
Exacte. Però no creguis que no he intentat trobar respostes. Però ja amb La mujer más fea del mundo i ara també amb Pocahontas, m’adono que el més sensat, quan crees, és exposar-te humilment davant del públic perquè ell decideixi. I expressar i exposar les teves preguntes que, generalment, no són tan especials. Generalment, el que se’t remou per dins, és el que li passa i se li remou a la gent que la ve a veure.
La diferència és que els creadors ja fa uns mesos que treballen un text, reflexionant-hi, preguntant-se i repreguntant-se.
En el cas de Pocahontas, no tinc la resposta a l’última pregunta. Allà vaig decidir deixar de preguntar. Perquè Pocahontas parla sobre la realitat i quan comences a analitzar les capes de realitat i de ficció que hi ha a la vida, en una mateixa, en la seva educació, i en el cos d’una mateixa, no hi ha límit. I hi ha un moment que, si no tens respostes, has de buscar una alternativa. Què em queda si no tinc resposta? Què em queda si no puc omplir el buit de la protagonista de La mujer más fea del mundo? El que em queda, en aquestes dues peces, és el contacte, l’ara i l’aquí, amb la gent que hi intervé. Fem que l’art signifiqui. Estic farta de sentir que l’art és entreteniment. L’art pot ser entreteniment com moltes altres coses. L’art pot canviar el món i hauria d’intentar-ho.
Se sent com una persona privilegiada perquè ha pogut estrenar, treballar d’artista i dramaturga en una cartellera professional molt acotada a les noies joves?
Si ser privilegiat és fer el que tu has desitjat fer sempre, podria sentir-m’hi. És veritat que puc portar aquesta roba, puc estar aquí amb l’entrevista. Hi ha molta gent que no s’ho pot plantejar, però crec que és una pregunta que, avui dia, no se’ns ha de fer a les dones. Perquè no podem ni arribar a plantejar-nos que això és un privilegi. Perquè la situació en què estem nosaltres no és de privilegi. I encara que et diguin la sort que tens per l’oportunitat d’estrenar dues peces (i hi estic molt agraïda, moltíssim) però jo no visc gens bé. Si vols, sí que visc molt millor que moltes altres persones a les quals hauríem d’estar entrevistant ara mateix, abans que a mi...
A qui segueix a l’escenari? Els VVAA, la companyia que neix arran d’Els Malnascuts? Què li interessa d’ells?
Parlen el meu mateix idioma. Igual que els Íntims. Com la Paula Ribó o la Laia Alberch parlem el mateix idioma. Ara, quan es parla de teatre experimental o de contemporani... nosaltres ja quasi tenim 30 anys i no podem estar englobats com a joves, tampoc.
És una discussió que sempre es produïa quan es parlava de Carles Santos com a representant de nova dramatúrgia.
I el que estem fent, si vas uns quants quilòmetres cap amunt, veuràs que s’estan fent accions molt més diferents i radicals. Crec que el que estem fent és lògic: és l’evolució sana del teatre. Però aquí no es fomenta l’evolució sana de la cultura, en cap sentit. “Què fas?”, ens diuen. “No, perdona, estic evolucionant.” Potser podríem donar molt més focus a moltes més creadores i creadors que estem fent el mateix. Si tu vas a l’Institut del Teatre i mires un taller, segurament, veuràs coses molt similars a les nostres propostes.
Parlem de la trilogia de la dona. Volen enfocar la del passat, la del present i la del futur.
És una idea que vam tenir amb l’Ana Rujas, no vull oblidar-me’n (amb ella va néixer tot això). Jo ja tenia el projecte de la Sala Beckett posat en el temps. Vam començar a treballar juntes a Nova York. Vam decidir fer juntes aquesta peça. Vam anar al Konvent de Berga i vam començar el procés. I allà jo em vaig adonar que, el que s’estava escrivint, tenia molt a veure amb Pocahontas, I va ser quan va sorgir la idea de fer una trilogia. No sé si farem més capítols encara o si no arribem a fer la tercera perquè, fins que no tinguem un lloc on posar la tercera fase d’aquest experiment, jo no m’ho vull plantejar. Vam començar amb La mujer más fea del mundo que investiga sobre el buit existencial de l’ésser humà.
Però partint de situacions reals.
Sí, a partir de les nostres vides, de les seves i les meves buidors, les vam ajuntar i el que es veu a l’escena és una unió entre la seva vida i la meva. I és particular perquè, de sobte, veus que hi ha moltes coincidències. I el que estem mostrant tampoc són coses tan estranyes.
Però sobta perquè aquest personatge viu, aparentment, l’èxit: és una model.
Però no parlem que ella tingui èxit. Parlem que és model i que hi treballa. No sé si això és tenir èxit. Precisament, parla d’això la peça. Ella diu que ho té tot, però... És una dona objectivament preciosa físicament. En teoria, treballa, té amics, té una vida; no està al carrer demanant... té tot el que es podria tenir, en teoria, però tot i així, el buit que li crema per dintre no el pot apagar. I aquest segle XXI que et dona respostes per a tot i que et dona eines per tapar el buit de manera fàcil fa que, de sobte, si tu no pots omplir el buit de cap manera i persisteix aquest dolor encara et tornes més boja. T’arribes a dir: “Si soc una privilegiada, per què soc tan infeliç?”
Parlaven en la presentació del muntatge que aquest buit abans l’omplia la religió i ara és el món del consum.
És que el consumisme és una religió. Sí, són les maneres d’omplir el buit. La religió és una manera d’omplir el buit. De respondre preguntes, també. I defensem que consumisme també és una forma de respondre preguntes i d’omplir buits. Ara, també m’agradaria separar: no totes les religions són la mateixa. En aquest cas, estem parlant de la catòlica perquè és la que tenim més interioritzada. Abans em preguntaves per què segueix sortint la religió a les meves obres, i et responc que és perquè no ha marxat. Encara que jo hagi anat a una escola laica, la religió està en com estic creuant les cames. I encara hi és, i encara ho faig, sense adonar-me’n.
Anem a una altra espiritualitat, doncs. A la de Pocahontas. La descobreix veient una versió de Disney. Què és el que la magnetitzava?
Arriba una edat que comences a revisitar les teves bases. Feia poc que havia estat veient La bella y la bestia i vaig pensar en Pocahontas, que sembla molt més modern, que va sortir molt més tard. Vaig pensar que tampoc estava tan malament: una dona espiritual que creu en la natura, que li ensenya a l’home la importància de la natura. Vaig pensar que, com moltes històries de Disney, partia d’un conte molt més gore. Va ser quan vaig descobrir que era una persona que és un personatge històric i que va tenir una importància significativa en el desenvolupament del que ara coneixem com a Estats Units.
Va ser un símbol que significava la possibilitat d’unió dels colons amb els indígenes.
Va simbolitzar la pau, entre cometes.
Però, en realitat, va ser una imposició.
Exacte. Aquesta dona va ser el primer matrimoni entre una índia i un colonitzador. Aquell casament va sorgir com una forma de sortir d’un lloc on estava segrestada. Per a ella era com la salvació. Quan es parla que ella va significar la pau entre dues terres, cal pensar que la pau molts cops trepitja molt de dolor i mort i tragèdia, en el seu cas.
Durant l’obra s’adona que, volent-la representar, torna a conquerir-la. I que, per tant, pateix una humiliació més.
En la investigació m’adono que hi ha moltes versions. Quan jo faig la peça, començo a triar informació que ni tan sols sé si és certa i, amb aquest gest, estic fent el mateix que han fet amb ella cent vegades i que han fet o faran amb nosaltres. No sé què diran d’aquí a 40 anys sobre el que fem avui amb la cultura catalana. O amb l’independentisme. No pots controlar el que diran de tu. Aquest és el tema de Pocahontas: “Si tots són punts de vista, res és veritat, què queda?” Per què aquesta dèria de mirar el passat i somniar el futur que tot es podrà fer?
Ens toca mirar el passat: The Mamzelles. Van començar amb tocs de joc amb l’ukelele i les perruques, però ara hi ha més intenció, com a ‘Màfia’.
The Mamzelles va sorgir perquè ens vam enamorar. Va ser com un primer amor, de qui mai s’havia sentida estimada abans. Sense cap mena de propòsit vam començar a compondre cançons, vam quedar segones del Sona9, vam fer dos discos, vam fer l’anunci. Llavors, vam començar a fer companyia teatral. Primer amb l’Àlex Mañas, després vam fer camí soles i, ara mateix, cada una s’ha definit més, ens hem conegut una mica més.
Què es pot avançar de la nova estrena, per al Grec.
La Paula Ribó i jo escriurem una obra per al Grec, que es presentarà a La Gleva, amb un director de La Mama Theater, a Nova York. I serà una història bastant divertida de dues catalanes enmig de tota aquesta situació política, que decideixen marxar, i deixar-ho tot. Van a crear als Estats Units, on coneixen una persona (que la interpretarà Eduard Tudela) amb qui s’atreviran a fer una versió de Ricard III, però només amb dues actrius. Ara marxarem a Nova York, l’assajarem entre Barcelona i Nova York. La presentarem al Grec i després la farem a la Mama. Podem avançar que hi haurà molta música pròpia, que el text és nostre, que és una comèdia. Ens riem molt del que significa ser dues noies catalanes que se’n van a Amèrica, amb una mà al davant i una al darrere, i se’n van a viure el seu somni i la impossibilitat de viure el somni. I el tema que, sense voler, hem absorbit el somni americà, sense ni adonar-nos-en
. I encara tenim allò de “si tu vols, pots. Que abans era molt pitjor. Que ets una dona i ara teniu moltes més oportunitats”. Doncs aquesta obra tracta de la realitat d’això.

Directa i honesta

Mestanza s’expressa a partir d’un text carregat de quotidianitat que vol fulminar, però també amb la música, el ball, l’espai escènic i una forma d’interpretar que alterna el personatge amb la visió personal i en primera persona de l’actriu. Aquest 2019 ha arrencat l’any estrenant dues peces de la seva trilogia: ‘La mujer más fea del mundo’ a la Sala Atrium i ‘Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa’, a la Sala Beckett, fins al 17 de febrer. Aquest Grec, amb Paula Ribó (una altra component de The Mamzelles) estrenaran un muntatge coproduït entre el festival d’estiu de Barcelona i la Mama Theater de Nova York on també faran temporada. Les seves propostes, directes i honestes, no són flor d’un sol estiu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Caballé, sempre a Peralada

barcelona

Un mirall humà

barcelona

El Domini Màgic creix

Santa Coloma de Farners

Dia de Hellboy a les llibreries de còmics

Barcelona

Ballar en la catedral gòtica musical

BARCELONA

Manuscrits de Sant Feliu

Girona

La 33a edició del Festival de Peralada homenatjarà Montserrat Caballé amb un recital íntim de Sondra Radvanovsky

Barcelona
Crònica
Lletres

Rap i poesia clàssica

Barcelona
ALBERTO SIMONE
PSICÒLEG

“Es pot mesurar amb cronòmetre l’experiència negativa”

barcelona