La crida del bosc
François Cluzet ens descobreix els secrets dels boscos de Sologne a ‘La escuela de la vida’, una història de ficció dirigida per Nicolas Vanier i ambientada al 1927
Viatjar en canoa per Labrador, una travessa d’un any i mig entre les Muntanyes Rocoses i l’estret de Bering, dos anys creuant Sibèria i la cursa de trineus estirats per gossos Yukon Quest, entre el Canadà i Alaska, són algunes de les expedicions que el cineasta francès Nicolas Vanier (Dakar, Senegal, 1962), un autèntic apassionat de la natura, ha realitzat al llarg de 35 anys. N’ha deixat testimoni en una trentena de llibres, diversos documentals (El último cazador, L’odyssée sibérienne...) i dos films de ficció, Loup i Belle y Sebastián.
“He fet un munt de pel·lícules al llarg de la meva vida, algunes a les muntanyes, altres als països nòrdics coberts de neu”, explica en una entrevista a El Punt Avui. Però, en un moment donat, es va adonar que el territori anomenat Sologne li semblava “més meravellós que qualsevol altre”, així que hi va tornar “per mostrar aquesta natura divina”. No es pot dir que sigui una opinió neutral: allà va anar-hi a viure de ben petit, quan la seva família s’hi va mudar. “És el lloc on ho vaig aprendre tot amb el meu avi –confessa–. Hi tinc una granja que queda a dues hores de París, que és on treballo, però el que més m’agrada és estar a Sologne.”
Un orfe al 1927
En aquesta regió forestal de França, situada entre els rius Cher i Loira, hi ambienta la seva tercera pel·lícula de ficció, la primera seva protagonitzada per una estrella, François Cluzet (Intocable). Es titula La escuela de la vida (la traducció del títol francès és en realitat El rei del bosc) i s’ambienta a l’any 1927. Paul, un nen orfe, és acollit per un matrimoni (Celestine i Borel) que treballa a Sologne, a la propietat d’un terratinent noble. Allà coneixerà els secrets del bosc gràcies a un caçador i pescador furtiu (Totoche, interpretat per Cluzet), i descobrirà un secret sobre el seu origen.
“A la pel·lícula hi ha dos personatges que poden obrir el cor de Paul –explica el director–, Celestine i Totoche. Aquest darrer li obre els ulls al món de la natura i la veu d’una altra manera. La natura li obre el cor. Sovint dic que cal parlar al cor perquè el cap ho entengui. Una pel·lícula amb bonics paisatges provoca unes emocions que fa que puguis començar a entendre, estimar i protegir la natura.”
El bosc és un personatge més de la pel·lícula, que en certs moments agafa el to d’una faula, amb un gran cérvol amb un paper rellevant. El film es pot considerar com una carta d’amor a la natura, però “no només aquesta”. “Totes les pel·lícules que he fet es poden entendre així; en tot cas, el meu amor per la natura va néixer en aquest territori”, diu.
Treballar amb François Cluzet va ser una experiència tan positiva que el mes de juny vinent torna a protagonitzar una pel·lícula del director. “És una gran estrella a França, però quan porto algú al meu equip de rodatge ja no hi ha estrelles, tothom és igual. François Cluzet ho va entendre i ho va fer molt bé, perquè s’implica molt en els projectes. Vam passar molt de temps junts a Sologne i va estar molt obert a la meva interpretació del personatge, no va venir amb la idea de fer el que ell creia. Vam acabar sent molt amics.”
El cinema ha acabat desplaçant els viatges d’exploració arreu del món, en la vida de Nicolas Vanier: “He fet expedicions durant 35 anys, però ja no puc continuar fent-ne com fa cinc o vuit anys. En canvi, tinc l’oportunitat de fer el que més m’agrada, que és treballar amb imatges i explicar històries. Vull tornar a la natura el que em va donar.”
