Explotació de la misèria

Cafarnaüm és un poble de Galilea del qual se suposa que, antigament, vivia en el caos a causa d’una superpoblació en bona part condemnada a la precarietat. Així és que encara actualment és un nom que s’associa al desastre. La directora i també actriu libanesa Nadine Labaki apel·la en el títol del seu nou film al simbolisme de Cafarnaüm amb la idea que un dels llocs on s’encarna en el present és Beirut, escenari, doncs, d’una història protagonitzada per un nen malaurat que ha d’afrontar la justícia per haver apunyalat un home.

No posarem en dubte les bones intencions de Labaki (que va iniciar-se en l’audiovisual com a realitzadora de clips musicals i que va debutar com a directora cinematogràfica amb Caramel, film de 2007 amb el qual va voler mostrar la situació de les dones al Líban) a l’hora d’abordar el tema de la infantesa abandonada i maltractada. Tanmateix, podem posar en dubte les formes i els continguts dramàtics amb els quals ho presenta.

Primer der tot s’ha de dir que Nadine Labaki va triar un nen preciós (Zain al-Raffea) per convertir-lo en el malaurat heroi de Cafarnaúm. Aquesta arrenca amb una vista judicial en què Zain, condemnat per haver apunyalat un home, es querella contra els seus pares acusant-los d’haver-lo posat al món. La seva advocada és interpretada per la mateixadirectora, que així remarca que és la defensora de la seva causa i, de fet, dels nens maltractats.

El film s’estructura en dos llargs flash-blacks. El primer és des del punt de vista de Zain, que narra com se’n va de casa indignat amb els seus pares, els quals venen una filla, i com sobreviu cuidant un nen petit (també preciós) que a la vegada serà abandonat forçosament per la seva mare, una refugiada etíop. El segon flash-back neix del punt de vista de la refugiada, però es permet no seguir-lo quan ella es fa absent i els nens deambulen sols. Què deu importar cuidar la forma narrativa a Labaki quan té entre mans un material per exhibir la seva sensibilitat social, tot i que ho fa rabejant-se en la misèria, forçant el sentimentalisme, eludint la política i amb un maniqueisme dramàtic que carrega les culpes als pares, que, ignorants i irresponsables, no fan més que dur fills al món. És així que d’aquesta suposada denúncia dels mals del món se’n dedueix que tot aniria millor si s’esterilitzés els pobres, tot i que també hi apareixen abusadors sexuals i traficants de persones. A més de fer pornografia de la misèria, Nabaki redueix la qüestió d’una manera que resulta repulsiva moral i políticament.