El preu de pactar amb el diable

A Gran Torino, Clint Eastwood va filmar el seu cos dins un taüt. Deu anys després, a Mule, ressuscita, però és més prim, té la veu més rogallosa i és més amable. És Earl Stone, un vell amable i vividor, enemic d’internet i dels mòbils. Creu en la idea que cal viure per treballar encara que li agradaria treballar per viure. Ha fracassat com a marit i com a pare, però defensa l’individualisme i els principis d’una certa llei de la frontera, basats en la necessitat de protegir-te davant l’altre. Earl Stone ha estat víctima de la crisi econòmica. Ha perdut l’empresa i malviu amb el vell furgó. No pot ajudar la família i, com tants habitants de l’Amèrica profunda, pensa que el proteccionisme econòmic pot ajudar-lo a tornar a recuperar allò que ha perdut. Probablement, per l’afany de tornar a ser aquell que havia estat, Earl Stone accepta una estranya proposta i transporta droga amb la seva furgoneta des d’El Paso fins a Chicago. El transport el situa en la il·legalitat però li permet de gaudir d’uns diners que poden ajudar-lo a reconciliar-se amb la família que havia abandonat.

Tant el personatge d’Earl Stone com el desenvolupament de la trama ens poden semblar molt planers. De tota manera, Eastwood posa sobre la taula algunes cartes bàsiques que converteixen Mule en una obra excepcional. La primera té a veure amb un debat interior entre la imatge del republicà fidel als seus principis –el mateix Eastwood, defensor de Trump- i la imatge del cineasta humanista que entén a la perfecció les contradiccions que genera el pensament individualista. Earl Jones és l’encarnació del bon americà que creu en els principis de l’ètica protestant, mentre s’adona de que aquesta porta a la desestabilització emocional i social. Per donar forma a aquesta contradicció, Eastwood converteix el treball de traficant en una metàfora de la capacitat depredadora del capitalisme. Earl Stone fa tretze viatges. El primer el fa sol en una vella camioneta. En el segon ha renovat el seu mitjà de transport i els narcotraficants li demanen que vagi més ràpid. A cada viatge, la maquinària de producció es torna més exigent. La càrrega és més gran, el temps de repartiment més curt i el treballador està vigilat pel capatàs, que vol treure el màxim rendiment del temps. Tota la amoralitat del sistema capitalista es troba admirablement retratada, però Eastwood també aprofita per explicar-nos allò que passa quan el treball fa perdre l’amor, quan la moral del diner col·lapsa els sentiments.

Earl Stone és simpàtic, treballador, astut i afable, però és un home sense perdó. Ha treballat per als narcotraficants, s’ha mogut en la il·legalitat i ha alimentat una maquinària corrupte. Ho ha fet perquè volia retrobar la confiança perduda en els seus o per recuperar alguna cosa essencial que la vida li ha impedit de gaudir. Ha pactat amb el dimoni i, tal com és prescriptiu, quan s’acaba el termini Mephisto sempre té temps per a passar comptes. Llavors és impossible tornar enrere. No hi ha perdó ni per a Earl Jones ni, probablement, per a certa societat americana que no ha dubtat a vendre’s la moral a qualsevol preu.