Pas a la superheroïna

Tot està inventat, i en aquests temps de #MeToo i reivindicacions de la igualtat de gènere, Marvel ho tenia fàcil per respondre a l’èxit fenomenal de Wonder Woman, de DC Comics i Warner Bros.: només havia de regirar al seu immens fons d’armari i buscar-hi una superheroïna amb unes bones credencials. Capitana Marvel, estrenada ahir coincidint amb el Dia de la Dona, complia els requisits amb escreix: aquesta superheroïna nascuda el 1967, que forma part d’una raça de nobles guerrers, té uns superpoders increïbles, i serveix com a preqüela de totes les cintes anteriors de Marvel. Així, doncs, després de vint pel·lícules, un personatge femení protagonitza en solitari un film de Marvel. “Sempre hem comptat amb grans personatges femenins i heroïnes poderoses, però ja era hora que tinguéssim una franquícia amb una superheroïna com a titular”, comenta el productor de la pel·lícula, Kevin Feige, en la informació promocional de Capitana Marvel.

Basada en la popular sèrie homònima de còmics, publicada el 1967, Capitana Marvel s’ambienta als anys noranta, una època inèdita fins ara al cinema de superherois de Marvel. La pel·lícula explica com Carol Danvers es converteix en un dels herois més poderosos de l’univers. Una guerra galàctica entre dues races alienígenes, els Kree i els Skrull, arriba fins a la Terra i Danvers i un petit grup d’aliats es veuen atrapats en plena voràgine. Interpretada per Brie Larson, guanyadora de l’Oscar a la millor actriu fa tres anys per La habitación, Carol Danvers porta gairebé tot el pes d’una història d’autodescobriment i apoderament que la portarà de l’espai sideral fins al planeta C-53 (la Terra). S’enfrontarà a un passat que li va ser arrabassat i a l’origen d’uns poders dels quals no coneix els límits. En el camí l’ajudarà Nick Fury, personatge interpretat per un Samuel L. Jackson rejovenit digitalment, amb qui Brie Larson manté una química excel·lent.

Com altres superherois, Marvel Studios i Disney han apostat per un personatge amb poders, però alhora molt humà: complex, vulnerable i carregat d’emocions. Un guió amb dosis d’humor, uns efectes especials a l’altura de les grans produccions de Marvel, una banda sonora amb èxits dels noranta i un missatge crític contra els líders que cometen injustícies en nom de la pau i la seguretat són uns altres ingredients d’una pel·lícula que, sense despertar l’entusiasme de Wonder Woman, ha rebut en general bones crítiques, a l’altura de la franquícia dels Vengadores.

Cap de les vint pel·lícules anteriors de Marvel havia estat dirigida per una dona. Tampoc s’ha llançat del tot a la piscina, però almenys ha apostat per una parella mixta de directors, Anna Boden i Ryan Fleck, que provenen del cinema independent nord-americà (un poderós planter, encara, tot i el pes creixent de la televisió), amb títols com La última apuesta i Una historia casi divertida. Boden i Fleck també han aportat la seva visió a Capitana Marvel com a guionistes.

Deixar de ser comparsa

El món dels superherois ha evolucionat en el còmic paral·lelament a com ho feia la societat. Als cinquanta eren personatges sense matisos, homes i defensors dels valors més tradicionals; als seixanta la Marvel els va humanitzar i, així, Spiderman era un xicot amb problemes en els estudis o per guanyar-se quatre calés. A principis dels setanta, la força de la lluita pels drets civils i contra el racisme va fer aparèixer superherois negres i amb sensibilitat social, però les dones han estat sempre adoptant el paper de comparses. Però amb Wonder Woman i Capitana Marvel, les dones comencen a liderar el superunivers.