Llibres

L’humor ens salvarà

Carles Casajuana publica la novel·la ‘Les pompes del diable’, en la qual utilitza la picaresca per reflectir en clau d’humor un cas de corrupció municipal

“És una novel·la d’humor sense pal·liatius, sense excusa ni pretext possible, en què el lector ha de riure”
“On hi ha poder hi ha abús, però que quedi clar que no vivim en una societat corrupta”

Dinou anys després del seu debut i a una dècada del premi Ramon Llull, Carles Casajuana (Sant Cugat, 1954) publica una nova novel·la, Les pompes del diable (Proa). Ambientada en una ciutat semblant a la Barcelona olímpica, preolímpica o postolímpica i protagonitzada per un buròcrata prototípic del picar, la novel·la és una sàtira ben divertida sobre els ets i uts de la corrupció.

Com si estiguéssim dins la seva novel·la, mentre intento entrevistar-lo ens fan fora d’una biblioteca i d’un bar fins que aconseguim refugiar-nos en una cafeteria de cadena al carrer Gran de Gràcia. Com en la novel·la, tot és soroll i moviment, tot és humor: “És una novel·la d’humor sense pal·liatius, sense excusa ni pretext possible. Si s’aguanta és perquè el lector riu, si no riu que li tornin els diners. En altres novel·les que havia fet hi havia humor i altres coses, aquí no: l’humor utilitza la farsa per parlar-nos de la corrupció. No podem parlar de roman a clef sinó de corrupció caricaturitzada, exagerada, per riure. És un llibre que va sorgir d’una certa indignació quan el vaig començar, fa molts anys, mentre m’adonava que em divertia força. Em feia riure tant que vaig decidir desar-la perquè em malfiava perquè pensava que als lectors no els podia passar el mateix.”

Les situacions hilarants i també la cara dura del protagonista recorden una mica les novel·les de picaresca d’Eduardo Mendoza. Casajuana reconeix que ha fet un homenatge clar a Mendoza, però també a Wodehouse, “que veu el seu país, Anglaterra, a través de l’humor”. “També m’he volgut reflectir en Josep Heller, el de Catch 22, i en el mexicà Jorge Ibargüengoitia, sobretot per la novel·la Los relámpagos de agosto, que és una de les més conegudes i en la qual explica la revolució mexicana en aquest to i arrenca una mica com la meva. L’ullet a Mendoza és total i la novel·la està construïda sota l’orientació d’aquests quatre. Ibargüengoitia va morir relativament jove perquè era a l’accident d’Avianca del 1983, on van perdre la vida també el poeta i novel·lista peruà Manuel Scorza, el matrimoni del pensador uruguaià Ángel Rama i la crítica d’art argentina i novel·lista Marta Traba i la pianista Rosa Sabater.”

Casajuana no es considera humorista, però quan va començar la novel·la li va passar allò que diuen els poetes, “el primer vers te’l dona déu, però els altres els has de fer tu. Vaig trobar que tenia unes frases i un to, però m’adonava que havia signat un compromís amb el lector. Si estàs fent conya has de seguir les regles d’un cert estil i no decebre’t a tu i encara menys al lector.” El personatge conductor en primera persona, el funcionari de l’Ajuntament Serafí Serratosa, és un dropo de llibre, li fa mandra tot, no pot ni pagar un cafè, du un corbatí ridícul i desitja que el convidin sempre. Quan s’ascendeixen i el fan revisar el nou projecte del Centre de Control de Trànsit entra en una aventura en què li passaren tota mena de vicissituds.

Casajuana somriu perquè li recorda una mica el que som tots i on ens podem identificar: “Serratosa és un senyor que té com a principals aspiracions a la vida treballar poc, descansar sempre que es pugui i tenir el menjar, el cafè i algun whisky pagats. A partir d’aquí es troba ficat en uns embolics de corrupció que el superen... Quan s’adona que té poder, fa mans i mànigues i la novel·la és una broma sobre tot això.” Pregunto a Casajuana, que ha estat molts anys diplomàtic de professió, si hi ha cap exemple que li hagi servit per a la temàtica i em respon de manera categòrica que no: “On hi ha poder hi ha abús, però el que sí que vull que quedi clar és no que no vivim en una societat corrupta, per més soroll que facin els casos concrets. Si jo sabés algun cas en concret no dubtaria a anar al jutjat de guàrdia a denunciar-ho.” Les pompes del diable recupera alguna situació de corrupteles de llibres anteriors, però avantposa l’humor a la veritat, la sàtira a la realitat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda