Cultura

la crònica

Metalls pesats

Ha començat el cicle De poema a Poema, organitzat per Caixafòrum

No només de Messi viu l'home. Un altre tipus de poesia, aquesta vegada no tan visual, potser, no tan física, no tan brossiana, va tenir lloc a Barcelona dimecres passat. Es tracta de la primera sessió del cicle De poema a Poema, coordinat i presentat pel polièdric José María Micó: catedràtic de literatura espanyola a la Universitat Pompeu Fabra, Premi Nacional per la traducció (sense traditio) de l'Orlando Furioso d'Ariosto, recent vicerector de la UPF i poeta. És ell el que s'encarrega de posar ordre al caos que deu implicar un poeta parlant d'un altre poeta: contemporanis, coneguts i celebrats poetes vius que fan ressuscitar els morts que mai no han mort: Carlos Marzal, per exemple, parlant de Quevedo. Micó assegura que el cicle intenta respondre la pregunta del milió: Per què són grans els poetes cèlebres? No perquè ho diguin els manuals, assegura el teòric, sinó perquè han escrit poemes excel·lents (no és tan obvi com sembla). És com preguntar-se què és un clàssic: altres, com ara Harold Bloom o Italo Calvino, s'han apropat a una resposta: un clàssic supera la prova del temps. O el que diu Micó: els bons poetes són aquells que encara estan vius a través de «suggestions, picades d'ull a lectors allunyats que són, alhora, poetes». En paraules de Marzal: «La intimitat, la capacitat de convertir-se en una veu contemporània» fa gran un poema.

La primera sessió ha fet dos no tan impensables companys de llit: el valencià Carlos Marzal reviu Quevedo. No és tan estrany imaginar-se'ls junts, compartint la «grandesa verbal», que deia Micó que deia Borges. De fet, tot plegat, el cicle en si recupera un concepte molt borgià, el joc de l'anacronisme (i que es tapin les orelles els de SGAE): l'hipertext, l'intertex: qui influencia a qui: Marzal a Quevedo? Quevedo a Marzal? De qui són les idees en una hipotètica biblioteca total, infinita, en què hi ha ordenats els llibres que mai no va escriure Quevedo, que encara no ha escrit Marzal? De res no serveix, doncs, adscriure Quevedo al lloc on diuen els teòrics: el conceptisme, aquest corrent poètic consistent a retorçar el contingut; jugar, al cap i a la fi, amb la densitat conceptual. Diríem, després de llegir el mestre, que Carlos Marzal també és conceptista: la poesia de Marzal té molt d'onada: paraules com aigua que va i que ve: «El mundo, lo bastado, no es bastante». I encara: «Sólo en su amor mi amor tiene cabida.»

El cicle De poema a Poema ha disparat el tret de sortida amb Marzal i Quevedo, i ara cal veure com continua. De moment, ha estat immillorable: o bé les expectatives eren molt altes o algú ha fet una molt bona feina de promoció, o bé dimecres passat va ser un d'aquells dies que et reconcilien amb el món: la sala del Caixafòrum plena, la gent interessada, contenta, grups d'estudiants universitaris, fins i tot d'institut. Dimecres vinent, Luis Alberto de Cuenca parla sobre Rubén Darío, i els següents, en aquest ordre, Aurora Luque reviu Juan Ramón Jiménez, Pere Rovira ho fa amb Jaime Gil de Biedma i Luis García Montero amb Luis Rosales. Seria bell que Barcelona no els deixés sols, que els poetes parlessin per algú. Les orelles i els cors allà exposats no deixen de ser rars custodis d'un gran secret, d'un metall pesat i alquímic. Cal no banalitzar-ho: no fos cas que, com diu Marzal, de tant veure la llum perdéssim la recta proporció d'aquell miracle.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.