“M’agrada saber què va passar quan no hi érem”

És veritat. Jo crec que tot parteix de la curiositat que em fa estar sempre amatent a les coses que passen al meu voltant. Aleshores, puc estar escrivint una història que em va cridar l’atenció temps enrere i pel mig me’n pot arribar una altra que també m’interessi i em faci obrir un altre document. També pot passar que en surti una de tercera, i aleshores això ja seria un circ de tres pistes que procuro no tenir [riu].

Jo hi crec, en això. Ens podem acabar especialitzant en algun gènere però ens pot interessar tot. Igual que quan vaig començar a fer ràdio escoltava diversitat de locutors, des de musicals o esports fins a informatius, buscant la meva pròpia veu i el meu propi estil, doncs en la literatura també em passa que puc llegir autors i autores de diverses èpoques i diversos estils fins a arribar a configurar el meu, d’estil. Un estil que continuarà basant-se en la novel·la històrica, perquè m’agrada saber què va passar quan no hi érem i traslladar-ho als lectors de la nostra època. M’agrada fer aquesta gimnàstica i compartir-la.

Feia quatre anys que hi pensava per poder centrar-me en el fet d’escriure i el que suposa escriure. Això que vostè citava abans, d’acompanyar les obres, d’aconseguir que arribin a tot arreu, que si no hi arriben les hi facis arribar tu. Tot això comporta temps i desgast. Va arribar un moment que vaig veure possible demanar una excedència. I aquí estem, defensant l’escriptura a peu i a cavall.

A un grup d’escriptors als quals ens acabaven d’adaptar les nostres novel·les a diferents formats, al teatre, al cinema, al còmic, ens van convidar a un dinar on se servien vins del celler Jean Leon.

I tant. És un vi molt bo, negres, blancs, rosats i escumosos. Doncs en aquella trobada d’escriptors vaig descobrir que Jean Leon no només era una marca sinó també una identitat, la d’un home que es deia Ángel Ceferino Carrión Madrazo, nascut a Santander, que va fugir de l’Espanya postfranquista i va emprendre un viatge cap als Estats Units colant-se de polissó en un vaixell a la recerca dels seus somnis. Aleshores em vaig enamorar del personatge.

No hi ha massa material gràfic bo de Jean Leon. I el que hi ha està vinculat al vi. Posar-hi James Dean és també una decisió comercial, perquè sempre és bo que el llibre entri pels ulls. És un bon reclam proposar la imatge de l’elegància, el bon gust, del mite que representa James Dean.

A més de la personalitat de Jean Leon, un dels grans encerts del restaurant va ser efectivament la cuina, molt diferent del que se servia en aquella època a Hollywood. Jean Leon tenia un cuiner d’origen gallec, Emilio Núñez, i junts van tenir la vista d’oferir una barreja de cuina mediterrània, francesa, italiana i espanyola.

Sí, jo me’ls imaginava com en Quixot i en Sancho Panza. Ell l’il·luminat, el visionari, i l’Emilio el que el feia tocar de peus a terra. Però sobretot l’Emilio era un gran cuiner. Van conquerir l’estómac de gent que encara no era ningú. Paul Newman, per exemple, va reconèixer que va acabar essent una estrella en part gràcies als consells que li va donar Jean Leon.

Exacte. Posem-nos en la pell d’aquella gent que compartien proves i càstings. De cop, un dels amics es mor i les grans majors es fixen en un home que més o menys s’hi assembla. Un home que casualment té al costat algú com en Jean Leon, que el convenç que accepti els papers perquè el tren només passa una vegada.

No [riu]. Tot això són anècdotes que el mateix Jean Leon explica en l’única biografia que se n’ha fet, a partir d’unes converses que va tenir amb el periodista Sebastián Moreno. Es titula El rei de Beverly Hills i ja està descatalogada. Una d’aquestes anècdotes explica precisament que, a més d’agradar-li els gelats i les patates fregides, a Alfred Hitchcock li agradava molt el còctel Mimosa, que van idear amb Salvador Dalí. Són detalls que ajuden a aproximar al lector tot aquest mon glamurós.

Sí. Ava Gardner explica en una de les seves biografies que les majors tenien clàusules imposades als actors i actrius. James Dean, per exemple, tenia prohibit acostar-se als cotxes mentre rodava. L’Ava Gardner en tenia una altra, de clàusula, que li impedia quedar-se embarassada. Però Jean Leon no va explicar mai com va conèixer Frank Sinatra; vaig haver d’engegar converses amb el repte que semblessin versemblants perquè, evidentment, jo no hi era.

Per als que fem novel·la històrica aquesta és la millor informació que podem tenir, perquè els familiars tenen dades que no són documentació, però les porten gravades al cap i al cor. L’enòleg Jaume Rovira, el seu fill Jean Leon júnior i la seva germana Ana, la Chiqui, em van donar diferents perspectives del personatge.

Sí, però quan els va portar a La Scala i van veure com el tractaven Angie Dickinson, i Robert Wagner i Natalie Wood, van entendre que s’havia convertit en el director d’orquestra de la vida de totes aquelles futures estrelles.

Va comprar la llicència a Nova York, però com que el règim franquista, del qual havia fugit, va trobar-lo gràcies a una delació, va marxar a Los Angeles, on efectivament va fer servir la llicència 3055.

Els autors sabem que les novel·les tenen molts possibles inicis. En aquest cas hi havia la possibilitat de començar-la a Tailàndia, on Jean Leon, quan Hollywood ja havia deixat de ser el que era, va obrir un altre restaurant, que també va anomenar La Scala, per retirar-se. D’aquesta manera podria fer un remember, però com que això ja ho havia fet en altres novel·les, vaig optar per centrar-me directament en el període que va del 1949 al 1981, els seus anys més esplendorosos, quan els seus vins es van servir a la cerimònia de proclamació del president Ronald Reagan. I, entremig, anar explicant tota la peripècia personal i professional amb llums i ombres. Fins allà on vaig poder, és clar, perquè tot i ser molt sociable era un home reservat, que segons què no ho va explicar mai. Com a autor trobava més interessant tot això que no pas furgar en les ferides. Per a qui pugui interessar, ja s’ha explicat que Ceferino Carrión va morir de càncer l’any 1996 després de tornar als Estats Units per fer teràpia. No van ser-hi a temps.