Un vestíbul ple d’escriptors

El festival Mot de literatura va tancar dissabte les sessions programades a Olot amb la seva ja habitual i càlida complicitat entre autors, organitzadors i públic, que és un dels trets més valuosos d’aquesta trobada literària que es reparteixen, civilitzadament, dues ciutats en dos caps de setmana consecutius. Una de les animadores més actives de les sessions d’Olot va piular al seu compte que poques vegades té el goig de treballar amb tanta gent que “empenyi a abraçar”. És una persona molt digna de crèdit, de manera que me’n serveixo perquè aquells que no hi estiguin avesats puguin fer-se una idea de la classe d’entusiasme que suscita el Mot.

Per tenir els convidats més o menys controlats, en especial si venen de lluny i han d’acabar fent nit a la seu amfitriona, se’ls allotja en un hotel que, a més, serveix de sala de premsa, camerino, oficina de turisme i campament base a tots els efectes. No és un lloc que els lectors freqüentin perquè, no ens enganyem, un festival de literatura, encara que sigui tan exaltant com aquest, no és un esdeveniment que desplaci masses a la caça d’autògrafs, però la veritat és que el vestíbul de l’hotel d’Olot on els tenien confinats era el millor observatori per entendre l’èxit d’aquesta proposta. De fet, tan bon punt hi entraves, et sortia al pas la cabellera esborrifada de Mazen Maarouf, felicíssim de ser entre nosaltres i de tastar, encara que fos a deshora i davant les exclamacions de Carme Simon, la directora del Mot a Olot, una suculenta crema catalana mentre tots els altres abordaven ja el segon cafè de la tarda. L’escriptor palestí, exiliat a Islàndia, és tan de la broma com els seus Acudits per a milicians, però els promotors del festival encara no ho sabien quan van rebre pel mòbil una fotografia del seu invitat completament borratxo i desplomat a la parada de taxis de l’aeroport. “Acabo d’arribar”, els anunciava com si res, i a Glòria Granell, la directora de Girona, era a punt d’agafar-li un atac quan una segona foto, amb Maarouf ben serè i picant l’ullet, va desvelar la mascarada. Però algun rar pressentiment havia reptat fins al cor de l’organització, que a partir d’aquell moment no deixaria de vigilar els telèfons per si de cas els convidats internacionals se’ls extraviaven als ponts aeris. Elisenda Figueras, sempre tan serena, va respirar notòriament alleujada en rebre la foto d’Andrea Marcolongo sana i estàlvia acabada de baixar de l’avió. “Per a mi és una prova de vida, i val més això que un dit tallat dins una capsa”, va dir una mica sinistra.

Costa imaginar que ningú volgués cap mal a la dolça Marcolongo, que a la seva conversa amb la nova consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, va dir una cosa tan meravellosa com ara que la sola referència als clàssics sempre fa somriure, com davant l’expectativa d’un instant verament feliç. Ho sap molt bé l’elegant Maria Belmonte, que es declarava fascinada pel paisatge garrotxí a pesar de ser tan poc familiar als seus pelegrins del Mediterrani, potser perquè és també una terra humida, com la basca. Michela Murgia travessa de cop el vestíbul com si flotés, perquè el vol des dels Estats Units l’ha fatigat i desorientat, diuen, i va de poc que no s’entrebanca amb Mircea Cartarescu, molt seriós, una mica absent, amb les mans a les butxaques, que irritarà més d’un poeta veterà quan deixi anar al Torín que la poesia és un art de risc que exigeix la irresponsabilitat de la joventut: l’escriptor madur, en canvi, sempre escollirà, com va fer ell, la prosa. Farà mal fet si algú s’enfada pel que digui Cartarescu o qualsevol altre: al Mot s’hi ve a disfrutar, fins i tot al vestíbul de l’hotel, perquè passa poc, que vingui tant de gust parlar amb gent que acabes de conèixer i que et fa feliç com un mite clàssic. A partir de dijous a la tarda, nova dosi: ara a Girona.