“He fet un disc més èpic i modern”

He volgut mesclar els instruments amb programacions i bases electròniques, allunyant-me del so cru i orgànic dels meus dos discos anteriors. Aquest té, crec, un punt més èpic i modern.

De tot, en això no he canviat. A vegades quan es parla de mi es destaca el to positiu, l’optimisme. Però, en realitat, hi ha molta malenconia, en les meves cançons.

Puc passar de ser l’home més feliç del món a estar supertrist. Tots passem per molts estats d’ànim i tenim personalitats diferents. Sí, però, que estic convençut que és el disc més visceral que he fet fins ara. Explico deu experiències que realment m’han marcat. Hi ha cançons d’amor, que no n’havia fet mai, de sexe explícit, reivindicatives...

El meu pare és músic, però amb 22 anys no havia cantat mai davant els meus amics perquè no tenia amics que fossin músics! Quan vaig anar-me’n a França ho vaig fer pensant que, de músics, a Sant Feliu no n’hi havia! Després, quan vaig tornar, vaig veure que hi havia el Joan Dausà, els Penguins, el Nil Moliner...

Quan al principi ensenyava les meves cançons tothom em deia “no”. A Espanya, si no cantava en espanyol era un “no”. I, a casa nostra, si no era en català, també. Però crec molt en la meva història i, per sort, qui mana no són els mitjans o la indústria sinó el públic. Hi ha grups alemanys que, als 80, van fer hits que encara ens pensem que són d’anglesos o americans. I si José Gonzalez, que és suec, triomfa en anglès, per què no pot fer-ho un català?