Humor polièdric

Tot i que ha passat la moda dels monologuistes que fa pocs anys omplien la programació dels teatres, no és sobrer poder conèixer la vida de Miguel Gila, un dels dos grans mestres que hem tingut, juntament amb Joan Capri. Casualment, tots dos enterrats al cementiri de les Corts de Barcelona.

Blackie Books ha fet una edició magnífica d’El libro de Gila. Antología tragicómica de obra y vida. El llibre, de 420 pàgines i amb aportacions de material inèdit, recull la transcripció de monòlegs, fragments d’entrevistes a premsa, ràdio i televisió i llibres de memòries, a més de desenes de fotografies de totes les èpoques, vinyetes que publicava en premsa, cartells d’actuacions i films i, fins i tot, relats, com el que tanca el llibre, en què narra l’arribada de Franco al paradís i, amb una mà esquerra de seda, mostra que tothom està content de veure’l... mort. El curador de l’obra, Jorge de Cascante, ha fet una bona feina intercalant textos autobiogràfics de Gila amb monòlegs relacionats.

Capri tenia un personatge: el català emprenyat i crític amb tot. Gila, com a monologuista, en va tenir tres d’habituals: l’home entranyable amb vivències surrealistes, com ara el d’aquell monòleg que comença “Quan vaig néixer, ma mare no era a casa”; la paròdia salvatge del pallús de poble; i el soldat, amb què va escampar un missatge antimilitarista recolzat en un humor innovador i, en l’època, arriscat.

Què havia de fer un home que es va allistar a l’exèrcit republicà amb només 17 anys, va sobreviure a la guerra (amb un afusellament fallit inclòs, entre altres anècdotes impactants), va passar tres anys llargs en diferents presons franquistes i, en sortir, va haver de fer quatre anys de servei militar? Criticar l’estament militar, és clar.

Miguel Gila va néixer el 1919 a Madrid, en una família molt humil. Políticament, sempre va ser d’esquerres. Va tenir un gran amor: María Dolores Cabo (i un casament previ per compromís que li va complicar força la vida). Va treballar d’humorista gràfic en capçaleres mítiques com ara La Codorniz i Hermano Lobo. Com a actor, va fer teatre, cinema, televisió i ràdio. I una recordada campanya publicitària de Filomatic creada per Lluís Bassat. Es va exiliar a Buenos Aires el 1968 i va tornar-ne el 1987, per instal·lar-se a Barcelona, on va morir el 2001.

El seu humor polièdric sempre va ser compromès. Combatia les absurditats amb històries absurdes, però carregades de sentit i encert crític. Va viure molts moments peculiars i els va saber narrar amb una mirada neta, sense res a amagar, com podem comprovar en aquesta biografia excel·lent.