“Fem un viatge de comiat de la infància”

En un principi, el director, Jon, em va proposar un altre personatge, el protagonista havia de ser un noi. De sobte, un dia em va dir que, després de donar-hi moltes voltes, volia fer una inversió de rols, que la protagonista passés a ser una dona i que fos jo. Va ser de cop un repte important, perquè jo no havia protagonitzat mai cap pel·lícula, amb l’afegit que tractava un tema sobre bucles temporals, amb reptes tècnics que ho feien encara més complex. Però m’hi vaig llançar, em vaig sentir molt afortunada.

Sí, hi ha moltes referències, s’han fet moltes pel·lícules de viatges en el temps, però en aquest cas Jon hi volia introduir un element nou: els bucles es converteixen en un compte enrere. El personatge arrossega conseqüències dels seus actes. El director també buscava referències dins del cinema mumblecore [moviment indy nord-americà], que té a veure amb gent de trenta anys, marcats per una crisi existencialista, o pel·lícules de Greta Gerwig, un tipus de cinema amb molta naturalitat. És una barreja curiosa, amb un element fantàstic i alhora un element molt proper i quotidià.

No tenien grans mitjans per fer efectes especials, crec que el director n’era molt conscient, i va voler explicar una història sobretot emocional, de personatges. En aquest sentit, ha estat un encert, s’ha adaptat als mitjans que tenia, sense renunciar a l’element fantàstic.

La història d’amor és un dels elements que es desprenen del context del personatge, però també penso que bàsicament fem un viatge personal de comiat de l’etapa de la infància, de tots els referents dels anys noranta que té la pel·lícula.

Sí, ens defineixen moltes coses: hem viscut una crisi econòmica que ha afectat la nostra entrada al món laboral, i l’Alba està en un moment vital en què no va endavant ni endarrere, atrapada en una mena de bucle de no saber com sortir de casa dels pares, com trobar feina... Hi ha una generació marcada per aquest context, però no només ens defineix això com a generació, hi ha molts altres elements. Totes les generacions tenen situacions difícils i complexes.

No hem rodat en ordre cronològic en absolut. Vam fer molta feina prèvia, tinc llibretes plenes a casa, vam anar desglossant el guió seqüència per seqüència, i el vam simplificar fins que es va convertir en un mapa, un gràfic en què, a cada seqüència, sabia en quin punt emocional em trobava. Era la meva guia durant el rodatge. El perill era que l’arc emocional del personatge no tingués continuïtat, i en aquest sentit, crec que ens n’hem sortit prou bé.

Jo crec que en el fons volem canviar les coses que no depenen de nosaltres, factors que ens fan prendre decisions perquè el que volem no es pot. Segurament no canviaria res de les decisions que he pres. Estic d’acord amb el que va contestar el Jon [el director] a aquesta pregunta, dels errors se n’aprèn bastant.

Sí, m’acabo d’estrenar! Ha estat una experiència brutal! Estic molt contenta amb aquest projecte. M’ha tocat fer el paper d’entrenadora, amb un background que m’ha fet investigar molt en el món de l’esport femení. El personatge ha estat molts anys a l’esport d’elit i de cop ha de tornar al seu poble. A més, he hagut d’aprendre a patinar. Treballo amb companyes joves i n’aprenc moltíssim. Sorgeix del projecte de final de carrera de quatre noies de la UPF, la Natàlia Boadas, l’Ona Anglada, la Marta Vivet i la Laura Azemar, i ho he viscut de molt a prop amb elles. És un projecte creat i protagonitzat per dones i amb situacions vistes des del prisma de les dones. Estic molt contenta de participar-hi.