L’emoció no tanca
Natàlia Regàs estrena avui a la sala Maldà el documental ‘Cinema mon amour’, dedicat als cinemes que han abaixat la persiana
Colpida pel tancament del cinema Renoir Les Corts el 2012, la jove directora Natàlia Regàs va decidir investigar si les sales de Barcelona tenen els dies comptats. I d’aquell vespre trist han passat set anys en què, cada cop que ha sabut que un cinema tancava a la ciutat, allà que hi era ella amb una càmera filmant el procés.
El que va ser un rampell va anar agafant forma i el va enriquir amb tot d’entrevistes a professionals del sector, com ara Nacho Cerdá (director de cinema i propietari del Phenomena), Antoni Llorens (president del Grup Lauren), José Batlle (conseller delegat de Cinesa), Pedro Balañá (net del creador de l’imperi Balañá), Antoni Kirchner (crític i exhibidor de cinema d’art i assaig), Ramon Colom (gerent de l’Alexandra), Ventura Pons (director de cinema i propietari del Texas), Xavier Escrivà (gerent del Maldà), el cineasta J.A. Bayona –i el seu pare–, entre d’altres...
El resultat és un documental de 52 minuts emotius, Cinema mon amour, que aquest vespre s’estrena al Maldà, on es projectarà unes setmanes abans d’anar fent ruta, encara no concretada ni amb calendari, per sales com ara Zumzeig, Texas, Soho House, El cinema d’Arenys de Mar, el cinema Rambla de l’Art de Cambrils, la Filmoteca...
Natàlia Regàs ha estat guionista, directora, càmera, presentadora, figura que fa de fil conductor, entrevistadora... ànima del projecte que li ha provocat no pas pocs maldecaps i algunes llàgrimes de cel·luloide, de pena, de sentiment, com es pot veure a la filmació. La seva parella, l’escriptor Joan Antoni Martín Piñol, va acabar de productor executiu mig accidental. Regàs ha tingut l’ajut constant i variat d’Eloi Tomàs, entre una altra vintena de col·laboradors, com ara TV3, sobretot pel que fa a la documentació. Encara s’està negociant quan i com ho emetrà la televisió pública catalana.
“Volia fer un documental que emocioni, perquè el cinema és, sobretot, emoció”, afirma la directora. Anava a filmar cada cop que tancaven un cinema i, de mica en mica, no es va limitar al tancament de la porta i va arribar a ser l’última, fins i tot, a prémer el botó de play. Regàs, per tant, ha anat assistint, en el món de l’exhibició catalana, a la transformació d’aquest art i negoci i ha viscut experiències irrepetibles a les entranyes de molts cinemes.
Tot plegat, una crònica sentimental viscuda en primera persona sobre la pèrdua dels cinemes de Barcelona i del 35 mm com a suport d’exhibició i també de la resistència i el renaixement d’unes quantes sales supervivents.
