“En teatre no em tornarà a passar el mateix que amb Neus Català”

Sí, d’alguna manera. Vaig venir als deu anys. La meva mare es va casar abans de la guerra i li van matar el marit. El meu pare va fer la guerra aquí, va anar a França, en un camp de treball a Alemanya i va tornar el 1945, quan coneix a la mare. No tenia papers i amb la mare, que tenia parents a l’Argentina exiliats, van anar allà.

És el més conegut, però Aurora Bertrana gairebé tot el que escriu és de tot allò que veu. He llegit una novel·la curta, Tres presoners, sobre un fet real: a França, després de la Segona Guerra Mundial, hi va haver pobles sense homes. I el que feien era distribuir presoners alemanys en cases de camperols per a fer la feina de l’home, treballar el camp. I a la novel·la Bertrana explica tres casos de presoners. El que fa és escriure sobre un fet; els Paradisos també; les cròniques sobre la dona musulmana al Marroc, tambéNo sé si és periodisme novel·lat o crònica de viatges...No treballa a partir de l’imaginari propi, sinó que ficciona fets que coneix.

He procurat llegir molt. En Josep Maria Fonalleras ha fet una feina fantàstica de comprimir Paradisos ocenànics i les memòries de la guerra en una hora d’espectacle. Hi ha una frase que Bertrana utilitza molt i en Fonalleras l’ha inclòs en diversos moments, que és “gairebé sempre som dues”. I amb la Paula Blanco som la mateixa Aurora, però som dues; és un joc.

Shirley Valentine es va escriure el 1985. Però és cert que ara es dona molta importància a la dona, i saps que et dic, que ja era hora! Ja tocava. Per cinc minuts que en tinguem massa de dones, no els passarà res als homes. Quantes dones surten de la universitat més preparades, i en el món laboral els càrrecs els ocupen homes.

Això dona esperança. I vol dir que no és una febrada, sinó que ve per quedar-se.

Penso que mai em tornarà a passar això en una funció. Es va ajuntar el fet de fer una obra que m’agradava parlant de la vida d’una dona; per una banda quedava satisfeta de la feina teatral però a la vegada cada dia tenia la sensació d’estar fent quelcom bo. D’estar aportant alguna cosa al món, esperança, ràbia. Transcendia el teatre; és una gran responsabilitat.

Quan feia la funció no era només la temàtica de la memòria històrica sinó ensenyar aquest caràcter de la Neus, el no defallir davant res. Tenir 90 anys i plantar-te al mig de Rubí en un solar per reivindicar l’hort urbà que havia promès l’Ajuntament. Algú que amb tretze anys va dir “o cobrem com els homes o que treballin ells”. Algú que davant de les injustícies no s’agenolla i ho fa amb alegria i força. El caràcter d’aquesta dona és del més excepcional que he vist.

No ho penso. Mai he estat mitòmana, ni d’actors, ni personatges. Ni ara, ni de quan era jove.

M’agradava tant! Em vaig fer un vestit amb un cobrellit de teles adomassada de color granat. La meva mare em volia matar! El vaig plegar, li vaig fer un forat pel coll i el vaig cosir per un costat i amb collarets a sobre, al carrer; era la Janis del barri.

Sí, reconeguda i estimada. D’això no em puc queixar gens.

N’hi ha menys. A totes les obres hi ha més papers masculins. I una altra cosa: un home amb 60 anys fa de banquer, de metge, de jutge, de pare... Una dona amb 60 anys fa d’àvia i prou. Amb 40 encara pots fers de directora de banc. Tenen molts més papers; més ventall de personatges. Ho parlava amb un amic actor de la meva edat. A les sèries es veu; els actors no només fan d’avis; en canvi les actrius, sempre el paper és de cuidadores, al servei de... No passa tant en el teatre, més en les sèries, en audiovisual.

Hi he anat a fer teatre, però eren feines que es feien aquí i em demanaven per anar allà. M’agrada viure aquí i treballar en català. És el meu país i és on vull estar.

Tinc molt clar el que vull i ho tornaria a fer les vegades que calgués. La meva actitud és de resistència. I quan arribi la sentència, si és cert que vam votar dos milions de persones el que vam votar, hauríem de fer alguna cosa molt bèstia i no d’un dia. Si no, no ens mereixem qui vam votar. Com a persona que he votat i tinc uns ideals, ho tornaria a fer i no els deixaré sols. Penso que els estem deixant sols i no hi ha dret.