Cultura

Quan l’alè d’all és alta literatura

El narrador irlandès Colm Tóibín parla, en l’antologia dels seus relats, ‘Mares i fills’, de la família, la sexualitat i l’exili

“El que ha passat aquí amb la llengua és un miracle; a Irlanda ningú no vol parlar irlandès”
“T’has de posar a escriure quan una frase comença a ser ritme”, afirma Tóibín

En el relat Barcelona, 1975, amb un fort component autobiogràfic, Colm Tóibín escriu: “La seva boca tenia un gust que no m’havia trobat mai. Era l’all. Encara ara, si mai noto una punta d’all a l’alè d’algú, em transmet una càrrega eròtica, una sensació de plaer pur i senzill.” “Que l’alè d’all pugui ser eròtic o afrodisíac no és una opinió, és un fet”, assegurava, fa pocs dies, l’autor irlandès entre rialles i posant-se les mans a la cara. Sembla que aquesta aportació sexual de l’all, en comptes de disminuir, ha augmentat els darrers 44 anys.

Barcelona, 1975, en què explica com va conèixer Ocaña a la plaça Reial, és un dels tretze relats de Mares i fills, una antologia que reuneix una selecció d’uns altres dos llibres, The Empty Family i Mothers and Sons, publicats en català a Amsterdam (amb traducció de Ferran Ràfols), amb un magnífic pròleg d’Andreu Jaume, i en castellà a Lumen (traduïts per Antonia Martín).

Colm Tóibín (Enniscorthy, 1955) és un dels grans autors actuals de les lletres anglosaxones, dins i fora d’Irlanda. Passa el temps entre Nova York, Los Angeles, Irlanda i, bona part de l’estiu, a Farrera de Pallars, on té casa des dels anys noranta.

La seva obra comprèn la novel·la, la narrativa breu, l’assaig, el teatre i la crítica literària. Aquests contes mostren des de l’admiració per Henry James –la seva influència confessada més important– a l’exploració del desarrelament i el retorn a casa, l’homosexualitat, l’Estat espanyol de l’últim franquisme i, és clar, la relació entre mares i fills. Amb un estil que transita d’un realisme social descarnat a la subtilitat més sublim. Amb els elements emocionals i les el·lipsis que han caracteritzat fins ara la literatura de Tóibín.

L’obra d’aquest habitual candidat al premi Booker –ho ha estat tres cops, encara sense haver-lo guanyat mai– ha estat traduïda a més de trenta idiomes i, en català, Amsterdam ha publicat Brooklyn (2010), El testament de Maria (2014), Nora Webster (2016) i La casa dels noms (2017).

Què va dur un jove irlandès a la Barcelona del final del franquisme? “Tenia uns amics irlandesos que havien estat uns anys a Barcelona fent classes i em van dir que era fàcil trobar-hi feina com a professor d’anglès. Jo tenia vint anys i havia estat estudiant tres anys a la universitat. Era el moment de triar què fer en el futur immediat i, bastant ràpid, vaig decidir venir a Barcelona”, explica amb un català molt entenedor, forjat al Pallars, on encara té casa, com hem dit. Com que els catalans solem passar-nos al castellà davant dels forasters i mantenim el català entre nosaltres, Tóibín aviat es va adonar que li resultava més interessant el que es deien els catalans entre ells i va aprendre l’idioma.

“Un amic professor, quan va morir Franco, va aprofitar els dies de festa per anar a fer turisme amb la dona i va veure un lloc preciós, amb cases buides, a Farrera de Pallars.” El març del 1976, hi van anar amb l’Alzina Graells. I als anys noranta, Tóibín va comprar un paller abandonat i el va reformar.

D’aquest ambient parteix el conte Estiu del 38. “Un historiador em va explicar que, els anys vuitanta, va convidar un general feixista a la Pobla de Segur perquè situés sobre el terreny on van tenir lloc unes batalles determinades i, anant pel carrer, el general es va creuar amb una dona, també gran, del poble, i es van saludar amb molta cordialitat. A banda, jo sabia que durant la guerra, l’estiu del 1938, hi havia soldats nacionals que anaven a tocar la guitarra i cantar i beure vi a la vora del riu i que, de mica en mica, s’afegien a les festes les joves del poble, perquè els homes havien fugit.” I va unir i versionar totes dues situacions. Les va literaturitzar amb la seva capacitat narradora.

“Tot comença amb alguna cosa que t’expliquen, però ho has d’anar canviant fins a fer-t’ho teu.”

“T’has de posar a escriure quan un pensament, una frase o alguna cosa que t’han explicat canvia i comença a ser ritme, quan t’adones que allà és el que vols explicar. I això passa de cop, d’una manera que no pots controlar ni forçar. Aleshores és quan t’has de posar a treballar molt”, detalla.

“Sempre dono voltes als mateixos temes, de manera circular: família, sexualitat i exili. I res més. Potser identitat, però ja és dins de sexualitat.”

No són contes que forcin la tècnica de l’iceberg, tot i que sempre hi ha sensacions, elements, parts de la trama jugats amb el·lipsis, una característica de la seva narrativa. Són contes descriptius i concloents. Sense girs finals. Contes amb una musicalitat narrativa, en algun cas amb una música concreta, com a Una cançó, en què assistim al vol i dol d’un jove que sent cantar en un pub una dona que és la seva mare i que el va abandonar de petit. Sense saber quina cançó és, l’escoltem, la sentim bategar.

I aquesta manera de narrar en part se la deu a Henry James. Tot i que sense talent natural, una influència no és res. “Henry James va canviar la teoria de la novel·la. Abans d’ell, la novel·la era un tema d’arquitectura, però el més important és el punt de vista, has de triar el punt de vista d’una persona, d’un personatge que té emocions, que pot recordar, pensar, que ho pot fer tot... Per escriure un relat o una novel·la no pots entrar en el cap de tots els personatges, has de triar-ne un”, explica.

Visió política catalana

Fa cinc anys justos, el juliol del 2014, va declarar en una entrevista que a Catalunya ho teníem malament per ser independents perquè Espanya i Europa eren massa fortes. Ho continua veient igual? “Sí. És complicat. Tot i que el que ningú a Europa entén és que els polítics siguin a la presó. Que passés a l’Azerbaidjan s’entendria, però no aquí”, afirma Colm Tóibín, tot i que tampoc s’ha fet gaire cosa des d’Europa per corregir una situació gens democràtica.

És més positiu amb la visió de la llengua, tot i que les darreres estadístiques el desmenteixen una mica. “El que ha passat aquí amb la llengua és un miracle. A Irlanda, la gent no vol parlar irlandès, però aquí la immersió lingüística ha tingut èxit. El problema és que hi ha una diferència enorme entre la ciutat de Barcelona i Vic, o el Pallars, o Girona, on la majoria de gent parla en català. Barcelona sempre ha estat un gresol de cultures, on hi ha catalans, però també pakistanesos, andalusos, peruans... El nacionalisme és una emoció, també altres coses, però parteix d’una emoció que els de fora no senten. I això pot arribar a ser un problema. Però Barcelona ha de continuar sent com és: un gresol de cultures.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.