Art

La revolució feminista de l’art

Una mostra al CCCB fa dialogar les pioneres del moviment activista dels anys setanta amb les seves hereves d’avui

El feminisme actual s’imbrica en la lluita contra “moltes altres formes de dominació”

Elaine Shemilt era una jove estudiant quan va fotografiar el seu cos nu lligat des del cap fins als peus en sortir d’una conferència d’un professor de la seva escola d’art de Londres, que va etzibar: “Una dona no pot ser dona i artista alhora.” En els anys setanta, aquesta era encara la cruel mentalitat imperant. Però tenia els dies comptats. Shemilt no va ser un cas aïllat. Dones d’arreu van bombardejar el món amb el mateix missatge: que estaven preparades per desafiar el domini de l’home sobre l’art i, és clar, sobre les seves vides. Anaven de debò. I ho van fer.

La historiadora de l’art Gabriele Schor anomena aquest moviment “l’avantguarda feminista”, amb què es va trencar un ordre establert des de feia segles. La història de l’art havia relegat les dones a objectes i no els havia autoritzat la condició de subjectes. Eren muses d’inspiració masculina, però, en cap cas, podien ser creadores (i a les que gosaven, el sistema tenia molts mecanismes per emmordassar-les).

Sempre hi ha hagut dones artistes, per descomptat, però no va ser fins a la febrada de llibertats del Maig del 68 que es van mobilitzar per ser visibles amb un art que esmicolava els estereotips amb què fins llavors les havien representades els homes artistes. L’art feminista no era només un art fet per dones, sinó, sobretot, un art que carregava contra les convencions socials que restringien les dones a l’àmbit domèstic i que les sotmetien a uns ideals de bellesa.

Schor és la fundadora i la directora de la Col·lecció Verbund de Viena, que aplega obres creades per les pioneres de l’activisme artístic feminista: Martha Rosler, Helena Almeida, Ana Mendieta, Francesca Woodman, Cindy Sherman i tantes, tantíssimes més de sort personal i professional dispar. Per crear la col·lecció, Schor va haver de rescatar molta obra amagada en magatzems, el que vol dir que el poder les ha continuat marginant o, pitjor encara, les ha absorbides per anul·lar-les.

Més de 200 d’aquestes peces històriques, “provocadores, radicals, poètiques i iròniques”, llueixen ara, i fins a l’1 de desembre, en l’exposició Feminismes! al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). I no pas soles, sinó en companyia de l’art de militància feminista de factura actual, fill d’una nova onada reivindicativa, que tot i ser hereu d’aquella revolució que va obrir el camí ha adoptat més complexitat. “Per això parlem de feminismes, en plural, i per això hi hem posat un signe d’exclamació en el títol, com a celebració de la creativitat feminista però també com a crit d’alerta”, perquè és molt el que s’ha aconseguit, però molt el que queda per fer, sosté la directora del CCCB, Judit Carrera.

A la Col·lecció Verbund, el seu pas per Barcelona li haurà servit per enriquir el seu relat. I és que, a partir d’ara, en els seus fons estaran representades dues grans artistes catalanes d’aquesta època, Eulàlia Grau i Àngels Ribé. Sis més s’han intercalat en el recorregut de la mostra temporal, que conté 73 firmes d’Europa, Amèrica i l’Àsia: Pilar Aymerich, Mari Chordà, Fina Miralles, Eugènia Balcells, Marisa González i Dorothée Selz (nascuda a París, es va integrar en l’escena barcelonina d’aquells moments).

Per Schor, el context del nostre país, un tardofranquisme que es va perllongar durant la Transició democràtica, és paradigmàtic per copsar la valentia de les artistes per sortir d’aquell llarg silenci. “No és que la situació de les dones a la resta d’Europa fos gaire millor, però és que aquí no podien ni obrir-se un compte corrent.”

Lluny de localismes, hi ha unes corrents subterrànies comunes en l’art que va emergir en els anys setanta. “Sense conèixer-se, les artistes expressaven els mateixos sentiments i tenien unes idees estètiques molt semblants”, subratlla Schor. Els seus cossos es van convertir en la seva matèria artística principal. I es van llançar als braços dels nous mitjans, el vídeo, la performance i, sobretot, la fotografia, en detriment de la pintura. “Buscaven una creativitat més espontània i volien allunyar-se de la tradició masculina que atresora la pintura”, argumenta Schor.

La secció contemporània de Feminismes! ha anat a cura de Marta Segarra, teòrica de referència. És, de fet, una mostra autònoma i amb un títol que reflecteix l’evolució de l’art feminista: Coreografies del gènere. Gènere no era un concepte consolidat fa 50 anys, adverteix Segarra, que ha forjat el seu discurs amb setze projectes artístics (aquests sí que tots d’artistes de la nostra escena i amb un petit apartat dedicat al còmic, un espai cultural molt masculí) que invoquen el feminisme com una manera de veure i entendre el món que va més enllà del sexisme i que s’imbrica en la lluita contra “moltes altres formes de dominació”.

El racisme, l’homofòbia, el classisme... El feminisme d’avui s’ha transformat en una casa més gran que allotja “tots els exclosos, no ja només de la normalitat, sinó de la vida”, raona Segarra. Ser feminista avui també vol dir militar en la protecció del medi ambient (l’artista Eulàlia Valldosera ho fa amb una bellesa abassegadora a Vels de plàstic). I també vol dir protestar per l’explotació laboral en el gran negoci de les desigualtats: el turisme (a Cara B del turisme a Barcelona, Julia Montilla revela la dramàtica realitat de les treballadores de la neteja immigrants dels hotels de luxe).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona