Rozalén, una veu inclusiva
La cantant actua demà a Cap Roig i dissabte a Roses dins de Sons del Món
En els concerts de Rozalén hi ha vuit persones a l’escenari: ella, els músics i Beatriz Romero, la intèrpret de signes que ja s’ha convertit en una peça clau de l’espectacle. “Els meus concerts són sempre inclusius”, diu aquesta cantant i compositora manxega a qui li hauria agradat dedicar-se a la psicologia social per fer una aportació activa a “un món igualitari i més just”. Però la música es va creuar en el seu camí i ara, en certa manera, fa el mateix que s’havia proposat, però d’una altra manera. “Ara tinc totes les meves vocacions unides”, declara aquesta dona intrèpida, que s’ha convertit en una de les veus més brillants i conscienciades del panorama musical espanyol des que va debutar amb Con derecho a... (2013) i es va confirmar amb Quien me ha visto... (2015).
Ara Rozalén està encarant la llarga recta final de la llarga gira del seu tercer disc, Cuando el río suena... (2017), que demà, dijous, arribarà al Festival de Cap Roig (22 h, de 30 a 65 euros) i dissabte vinent, 3 d’agost, a la Ciutadella de Roses, on tancarà el Festival Sons del Món (22.30 h, de 29 a 42 euros).
“Les tres gires que hem fet han durat dos anys. Som molt treballadors i el meu dia a dia és feina. Ja estic component noves cançons i, de fet, és durant les gires, sobretot als avions, on més escric i més llegeixo. En general, escric i llegeixo molt perquè crec que cal inspirar-se amb art: anant al teatre, veient pel·lícules, escoltant molta música”, explica Rozalén, que l’any passat també va publicar Cerrando puntos suspensivos , un doble disc recopilatori –també un llibre amb textos curts i reflexions sobre la seva vida i la seva obra– que, com suggereix el títol, tanca una etapa, la dels tres primers discos, tots tres titulats de manera oberta, amb punts suspensius.
Nou disc per al 2020
“Han estat com tres discos de creixement. Crec que en el següent, que jo intueixo que sortirà en algun moment del 2020, se’ns veurà una mica més segurs, perquè ara ens importa menys el que diran. Sempre anem amb l’honestedat a davant”, diu la cantant, que parla sovint en plural, per subratllar la vocació d’equip que té el seu projecte.
“Per a mi fer cançons és com una teràpia personal. L’únic lloc on em sento supersegura és l’escenari. Quan hi soc se me’n van tots els dolors físics”, afirma, i hi afegeix que també té la gran sort de “poder dir sempre” el que vol. Evidentment, ho fa d’una manera força subtil i no li comporta cap problema: una sort, tal com estan les coses. “No soc partidària de la censura, ni de la repressió, ni del càstig per manifestar unes idees.”
