Cultura

Donar veu a les altres dones

Montse Barderi recrea en la ficció tres generacions de la seva pròpia família a ‘La memòria de l’aigua’, i reivindica les classes humils excloses del cànon

La primera festa que se celebra amb els guanyadors ja proclamats i els llibres a punt de sortir al carrer (avui mateix) va alterar poc el guió dels Premis Literaris de Girona, que no van perdre poder de convocatòria, sinó que el van refermar amb el suport del president de la Generalitat, Quim Torra, convidat ahir al vespre a l’acte de lliurament a l’Auditori, al qual no va poder assistir finalment la consellera de Cultura. El ritual dels premis sol ser tan versallesc, però, que la presentació dels guanyadors quasi que va ser rebuda amb sorpresa, tot i que els noms se sabien des del mes de juny, arran del canvi introduït en les bases. En qualsevol cas, s’havia difós molt poca informació de les obres, i en especial de la guanyadora del Bertrana.

Montse Barderi (Sabadell, 1969) va resoldre el poc misteri que quedava per revelar descrivint la La memòria de l’aigua com “una història de tres generacions de dones que va del segle XIX al XXI” i que, sense pretendre ser autobiogràfica, es basa en la vida de la mateixa escriptora i de la seva família, en particular la branca femenina. Perquè aquesta és, sense cap complex, una novel·la de dones, i de dones fins ara desateses per la història de la literatura, segons Barderi, obligades com han estat a parlar a través de narradors que no pertanyien a la seva classe social. “Dolors Monserdà imagina l’obrera de La fabricanta des de la seva posició burgesa, com Víctor Català, la Mila de Solitud”, va fer notar la guanyadora, que va reivindicar com a referents Carme Riera, M. Mercè Marçal i Teresa Pàmies, de la qual coordina la commemoració del centenari.

Articulista d’El Punt Avui, i vinculada a la Universitat de Barcelona, on ha estat membre de la junta de filosofia i gènere i subdirectora, amb Fina Birulés, del X Simposi Internacional de Filòsofes IAPh, Barderi considera que hi ha “una Catalunya pobra a la qual encara no s’ha donat veu”, i especifica que “no és la dels ‘altres catalans’ de Candel, sinó la dels catalans d’aquí”, humils i analfabets, que “no surten als arxius”, com l’àvia Clemència i la mare, o ella mateixa, que per poder estudiar va treballar de soldadora per portar un jornal a casa.

“Vinc d’una nissaga de sang espessa, de pares que no assisteixen les mares, de mares que vengen les absències amb verins implacables, d’un coratge insòlit, cec, primari, antic. I arrosseguem les culpes i les tragèdies, i aprenem a patir i a fer mal.” Aquestes són les veus que ressuscita a La memòria de l’aigua, en una narració ambientada a Sabadell i Bellpuig, encara que n’ha canviat els noms perquè no li pesés l’exactitud de les dades, i en què planen temes com l’amor (i l’amor entre dones, també), el maltractament (“patim una síndrome raríssima: si t’estimen, t’avorreixes, i si et maltracten, t’hi enganxes”), la relació entre mares i filles (“el moment en què decidim què volem ser sovint coincideix amb la mort de la mare”), el pas del món rural a l’industrial (“la vida als masos no era amable per a les dones”), la soledat, el perdó o la literatura com a salvació.

42è Premi Miquel de Palol

Entre l’obaga i la solana

Ramon Cardona (Solsona, 1965) és catedràtic de llatí i grec a l’institut Manuel de Pedrolo de Tàrrega, però també ha rebut formació d’arqueòleg i té per costum, cada desembre, d’agafar-se uns dies d’excedència per anar a excavar en uns forns de ceràmica ibera que hi ha a Pontons, a l’Alt Penedès. Normalment, hi arriba, escarbota la terra i torna, però en l’última expedició es va fixar en un berenador abandonat, amb les taules i els bancs en desús, el rajolí d’una font, els nius buits, els horts que ja no rega ningú, i va pensar que “vivim al costat de la podridura” i que “anem deixant enrere bodegons com aquest, en la solitud del bosc”.

D’aquesta “deflagració”, com l’anomena, neix Tocat i enfonsat, el poemari amb què ha rebut el premi Palol i que ha estructurat en tres apartats: els paisatges d’obaga, que representen el món de la infantesa i la família, va dir Ramon Cardona, “la lluita per la llum”; els de carena, que són els llocs on “arrisquem més”, assegura, com ara l’amor, o la guerra, i finalment els de solana, que tenen a veure amb el pas dels anys i són més reflexius.

40è Premi Carles Rahola

La part no comestible del món

Dilluns passat, Ferran Sáez Mateu (la Granja d’Escarp, Segrià, 1964) va coincidir al Palau de la Generalitat amb Jordi Savall, durant l’acte d’homenatge al lutier David Bagué (de qui va fer la laudatio), i en un apart de l’acte va comentar amb entusiasme al músic que havia trobat un llibre del segle XVII que constituïa tota una novetat dins les seves recerques compartides sobre música barroca. “Jo no participo en les xarxes socials, ni tan sols tinc whatsapp, i per mi la gran novetat és un llibre antic”, va dir aquest instrumentista i compositor expert en Michel de Montaigne, del qual ha adoptat la forma de l’assaig per redactar el dietari pel qual ahir va rebre el premi Carles Rahola.

La vida aèria és, en efecte, el contrari d’un tractat d’actualitat, cosa que, per fortuna, juga a favor de la literatura i el pensament. “Més enllà de l’actualitat, que és la part comestible del món, hi ha la realitat, i he procurat transmetre-la tal com la percebo, des de la literatura del jo, amb un gran respecte pel lector, en tant que animal en perill d’extinció”, va afegir amb sarcasme. L’escriptor, que col·labora al diari Ara i a Catalunya Ràdio, creu que ja dona resposta a la crida del dia en els seus articles periodístics, i s’ha imposat per tant prescindir-ne del tot en el seu dietari, escrit entre els anys 2016 i 2018 i que ha volgut net de tota referència al moment actual i, en concret, va remarcar, “al tema”, en al·lusió a la situació política de Catalunya.

Sáez va defensar el dietari com “un gènere, no lliure, sinó libèrrim”, en què no sempre posa data a les entrades i on parla del que li ve de gust: de llibres, de música, del paisatge, del temps, de la fe, de l’amor, dels amics, de la grip...

“Com que no tinc xarxa, visc amb la sensació d’estar flotant en un lloc que no té relació amb el món, i em comunico amb llibres vells i instruments musicals, cosa que em sumeix en la perplexitat”, va explicar l’assagista, que va compondre la suite per a flauta Sicut Dii durant l’escriptura d’aquest dietari. El títol, de fet, fa referència als instruments de vent i a l’origen etimològic de l’aire, que ve del llatí spiritus, va dir, per reforçar el caràcter especulatiu del llibre, en què les vivències personals són motiu, sovint, d’excursos filosòfics.

Lletra

Premis a Deep Blue Rhapsody i Booktrailers

x.c

Les dues modalitats del 19è premi Lletra, convocat amb la UOC, han tingut com a guanyadors els projectes Deep Blue Rhapsody i Booktrailers. El primer és una idea original de Maria Farràs i Eulàlia Guarro, en col·laboració amb Taller Estampa, que va enfrontar al festival Kosmopolis una màquina i el poeta Josep Pedrals en la creació de sonets. El segon, impulsat per la professora Raquel Casas, motiva alumnes d’ESO per crear adaptacions de llibres en vídeos de curta durada.

34è Premi Ramon Muntaner

Novel·la de bones persones

xavier castillón

Per Lluís Prats (Terrassa, 1966), guanyador del premi Ramon Muntaner de literatura juvenil amb la novel·la Kambirí (dotat amb 6.000 euros, editat per Estrella Polar), el gran drama dels refugiats que intenten travessar el Mediterrani deixant-ho tot pel camí, massa sovint també les seves vides, és “una bufetada moral merescuda a la nostra societat”. Prats explica aquest drama des d’una altra perspectiva, la de “les bones persones que tenen molt clara una cosa: als nàufrags se’ls ajuda”. I aquestes bones persones poden ser qualsevol dels voluntaris de les ONG que van salvant nàufrags contra els imperatius legals o Pietro Bartolo, el metge de Lampedusa –i ara parlamentari europeu– que va ajudar milers de refugiats arribats en condicions molt precàries a l’illa italiana. La història de Bartolo li va inspirar a Prats la de Kambirí, una nena africana acabada de néixer que és rescatada d’una embarcació a Lampedusa, juntament amb la seva mare morta i una setantena de persones. Un metge decideix acollir la nena i tot el poble l’ajuda a criar-la, mentre intenten localitzar el seu pare. Prats, que és autor de diverses novel·les infantils i juvenils –a més de llibres d’altres gèneres–, narra aquesta història per a uns lectors a partir de 9 o 10 anys, sobre els quals manifesta el seu convenciment que no estan insensibilitzats a la tragèdia encara que n’hagin vint ja moltes imatges terribles a la televisió.

Per Lluís Prats, Kambirí transmet, sobretot, “un missatge d’esperança” sobre la bona gent que ajuda els altres, al marge del que diguin els governs. “Necessitem bones persones”, conclou l’autor, amb un convenciment encomanadís.

Cerverí

Lildami i el trap poètic contra els estereotips

x.c

La cançó Sempre és estiu, de Lildami, ha guanyat el 25è premi Cerverí a la millor lletra de cançó, coorganitzat amb Catalunya Ràdio, que es decideix entre un procés de votació popular i el criteri d’un jurat d’experts. Lildami i Emotional Goku, vocalistes del projecte que completa el productor Sr. Chen, van defensar ahir un trap i un rap creats en català, poètics, costumistes i positius, i sobretot molt allunyats dels pitjors estereotips d’aquests gèneres sobre violència i sexisme.

Crònica

El llibre, opció revolucionària

Xavier Castillón

Parafrasejant Montserrat Roig quan va dir que “la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”, el president de la Generalitat, Quim Torra, va dir ahir en l’acte de lliurament dels Premis Literaris de Girona que “un llibre és l’opció més revolucionària a curt termini, perquè et pot canviar la vida”. Ho va dir en el marc d’una festa literària que ja ha superat el mig segle i de la qual ell mateix va ser protagonista destacat ara fa deu anys quan va guanyar el premi Carles Rahola d’assaig amb un llibre titulat Viatge involuntari a la Catalunya impossible. Ara, coses del destí, dirigeix el país en el somni col·lectiu de “fer possible la Catalunya impossible”, a pesar de totes les dificultats i de “la situació injusta que pateix el nostre poble i sobretot els nostres polítics empresonats i exiliats”, com havia dit abans el president de la Fundació Prudenci Bertrana, Joan Domènech, que va transmetre també la salutació de Jordi Cuixart. Amb la voluntat d’agilitzar l’acte, tots els polítics –també Albert Piñeira, vicepresident de la Diputació i l’alcaldessa Marta Madrenas, amb una contundent defensa de la llengua catalana, que “només assolirà la plenitud en un estat propi”– van pujar alhora a l’escenari, on no van faltar les referències a la vocació de resistència cultural d’aquests premis des dels seus orígens. L’escriptor i periodista Martí Gironell, presentador de l’acte, va recordar el president Carles Puigdemont i el conseller Lluís Puig, que “en els últims anys havien estat aquí”.

Ahir, a l’Auditori de Girona, la revolució va ser una altra, més relacionada amb el llibre o amb el món editorial: els llibres guanyadors dels premis Bertrana, Rahola, Palol i Muntaner ja estaven a la venda just després de l’acte, mentre s’oferia un sopar de tast als assistents, que a més tenien els autors ben a prop per sol·licitar autògrafs. I així, entre tradició i modernitat, entre L’emigrant interpretat per Montserrat Comadira i Pau Castanyer, i Sempre és estiu, de Lildami, va discórrer un acte que marca l’inici d’una nova etapa dels Premis Literaris de Girona. “Compreu llibres!”, va clamar Domènech, subratllant el paper fonamental dels llibreters. Per això també va recordar amb tristesa el tancament de dues llibreries: La Gavina de Palamós i la Mediterrània de Palafrugell.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.