Cultura

Crònica

la música per sobre de l’idioma

“«Vic, ¿se me entiende?»”

‘La llamada’ i ‘La tienda de los horrores’ busquen una connexió amb el públic, rient-se del patetisme propi

Els Javis estaven eufòrics en l’estrena de La llamada al Poliorama (ja havien fet una provatura antigament al Barts). A les càmeres de televisió avançaven que, si es donaven les circumstàncies, es podria fer una versió en català (La crida) i faria una temporada molt més estable a Barcelona i a Catalunya. Bernat Cot, per la seva banda, en la prèvia del dissabte 14 de setembre, fuetejava amb la llengua a l’estil Àngel Llàcer una parella de la primera filera que deia que venia de Vic: “¿Ya entendéis el castellano en Vic?” La broma poca-solta feta per un català parlant en castellà és divertidament equívoca perquè destrossa d’arrel les tesis abolicionistes de la llengua de Ciutadans. Benaurada paradoxa!

La llamada arrenca la seva última setmana a Barcelona. Per ara.

Què en podem dir? Que és un musical benèvol que aparentment fa escarni dels campaments espirituals però que acaba accedint a tots els tòpics d’una teologia més permissiva, que procura normalitzar els uniformes de monja amb el repertori de Presuntos Implicados. No podria ser de cap altra manera si el mateix Jesús s’apareix a una de les perles del campament interpretant temes de Whitney Houston. Ara, qui s’havia de procurar un guardaespatlles és Déu, directament. No cedeix en cap dels ganxos, el públic més jove connecta des de la primera rèplica. La llamada aparentment hauria de provocar les manifestacions dels fidels més retrògrads (com han fet amb Leo Bassi, Pepe Rubianes i Josep Maria Miró, per exemple) però els deu deixar freds. Perquè, tot i que el públic rigui, incrèdul pel quadre de Wojtyla amb llums intermitents, la creu que és la porta d’accés a l’escala cap al cel i el fet que les monges siguin una caricatura de la candidesa dels personatges de Lina Morgan (la novícia) i de la modernor caducada (la superiora), tots reben un tracte molt respectuós, de tendresa dramatúrgica.

També és inofensiu l’horror gore de La tienda... Nostromo Live va patir amb la seva primera aventura, Casi normales (probablement la peça de més valor musical i dramatúrgic), i en canvi va veure la llum per mitjà d’Àngel Llàcer i La jaula de las locas, la temporada passada. Ara, aquest títol es proposa triomfar a Madrid mentre manté calenta l’audiència de Barcelona amb un musical de menys pressupost però una diversió similar. Ara gasta un gust brut, perquè la botiga on succeeix aquest estrany fenomen (que no podem revelar) està situada en un barri marginal. Per compensar una mica aquest racó de depravació The Sey Sisters funcionen com unes narradores: reclamen el punt de dignitat que tota persona hauria de merèixer i fan que l’humor políticament incorrecte tingui una resposta honesta. La peripècia ben gore converteix aquest musical de casa de nines en un mirall de Sweeney Todd, amb un humor ben negre i que juga a riure’s de les escenes sanguinàries pel seu divertit patetisme. Cal celebrar la llum que enfoca Manu Guix quan dona veu a la planta màgica. Veure com disfruta interpretant aquest personatge excèntric, obsessiu i apocalíptic és una de les grans troballes del musical. És imprescindible transmetre al públic aquestes ganes d’actuar en una obra en què la trama es podria definir amb una frase sense subordinar i els personatges han de respondre als arquetips per ser ben còmics.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.