Campeny, el repte neoclàssic

El 2003, Roma va celebrar la seva condició de capital de les arts durant el segle XIX amb una exposició irrepetible de 600 obres. Només n’hi havia tres de creadors de l’Estat espanyol: dos quadres de José de Madrazo i l’escultura Cleòpatra de Damià Campeny. Sis anys després, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) va incloure l’altra obra mestra de Campeny, Lucrècia, en el projecte Grans mestres de l’art català. Tant a fora com a aquí, doncs, es té en una alta consideració el llegat d’aquest escultor adscrit al neoclassicisme. Però és ara, i a Mataró, la ciutat on va néixer el 1771, que se’l pot apreciar en una exposició que fa un recorregut integral per la seva trajectòria.

Reflexos. L’obra de Damià Campeny (fins al 27 d’octubre) no és ben bé una antològica, ja que la seva ambició no ha estat traslladar fins a Ca l’Arenas Centre d’Art Museu de Mataró les grans escultures de l’artista, sinó explorar el seu mètode de treball. El bronze de Cleòpatra continua lluint al MNAC i el marbre de Lucrècia, malauradament d’accés bastant restringit, a la Llotja de Mar, seu de la Cambra de Comerç, que també atresora, al seu Saló Daurat, quatre interessants escultures més d’aquest autor, Diana, Paris, Himeneu i Fe conjugal. Però la seva història, que la tenen i és prou rocambolesca, on s’explica és a Ca l’Arenas.

A Mataró s’han reunit una trentena d’obres originals de propietaris diversos, sota el comissariat de la historiadora de l’art Anna Riera, la principal experta de Campeny. Part d’aquestes s’han anat a buscar en reserves, com ara la col·lecció de terracotes que atresora el MNAC (inclosa la de Cleòpatra), en força casos més aconseguides que les obres definitives en materials més nobles. La recerca ha donat sorpreses. Durant el procés de restauració del dibuix La Santíssima Trinitat, dels fons propis del museu mataroní, s’ha descobert un dibuix inèdit al dors. És una delicada figura femenina que es mira al mirall. Tot fa pensar que era el disseny d’un objecte decoratiu, però es desconeix si el va executar.

Campeny va néixer a la capital del Maresme però de molt jovenet ja va anar a viure a Barcelona. La seva carrera va poder fer el gran salt després de guanyar una pensió a Roma per perfeccionar els estudis. A la Scuola del Nudo va tenir per mestre el més gran dels escultors neoclàssics, Antonio Canova. La Ciutat Eterna, llavors la meca dels artistes de tot Europa, s’estava retrobant amb els vestigis del món antic quan Campeny hi va arribar, el 1797. El català va ser testimoni de l’èxtasi de la descoberta de Pompeia, que va tenir un influx poderós en la seva obra.

La beca que li va concedir la Junta de Comerç comportava unes obligacions. És a dir, l’enviament d’obres a la capital catalana. Primer van ser meres còpies de models clàssics, però el creador no tardaria a construir la seva pròpia visió de l’antiguitat, com en el magnífic relleu Diana i les seves nimfes sorpreses al bany per Acteó, una de les millors peces que es poden veure a Mataró. Campeny es va fer un nom i l’ambaixador espanyol de Roma li va confiar la decoració del centre d’una taula de gala per a 70 comensals, més conegut com el Triomf de taula. El conjunt, format per prop d’un centenar d’estàtues i elements arquitectònics, va ser localitzat als anys noranta del segle passat en unes caixes als magatzems de la Galeria Nacional de Parma, gràcies a una investigació de la mateixa Anna Riera. El Museu Marès va reconstruir l’espectacular composició en una mostra. A Ca l’Arenas, s’exhibeix el dibuix original del projecte.

Campeny va residir a Roma divuit anys. El 1815 va tornar feliç a Barcelona, però es va trobar un panorama més aviat desolador o, en tot cas, reticent al seu ideari estètic. Es va reubicar en el món de l’ensenyament mentre atenia els escassos encàrrecs que rebia, la gran majoria de la mateixa Junta de Comerç, que al final de la seva vida (llarga perquè va morir el 1855) li va deixar de pagar la pensió.