Pere Vilà i Barceló

A La lapidation de saint Étienne, hi ha una escena en què el protagonista, interpretat per Lou Castel, s’enfronta als seus fantasmes i, pressionat com està per la propietària del pis, Jeanne, pels tècnics dels serveis socials i pel veïns, descobreix que la pretesa solidaritat és un frau que destrueix un home malferit, malalt, tan sols acompanyat per la presència etèria de la seva dona i d’una de les seves filles, morta. Pere Vilà, el director, va plantejar una pel·lícula sobre la vellesa, la incomunicació, l’absència i la solitud, però sobretot sobre el dolor, i alhora va fer una lectura d’una societat desestructurada que deixa morir els vells tancats en una atmosfera claustrofòbica i enrarida. Com va declarar el mateix autor: “Vaig voler plasmar el drama de molta gent que, al final de la vida, es troba sola i massa vegades mor sola.”

En el dossier sobre l’escola de cinema gironina publicat a la Revista de Girona, Jordi Dorca va escriure: “Parlar del cinema de Pere Vilà és parlar de contenció verbal; el seu és un cinema que no t’obliga a estar al cent per cent pendent de la trama, és un cinema que et fa companyia mentre les imatges passen per la teva retina. Encara que els personatges no parlin, una simple posició de la càmera o d’un personatge et pot dir molt sobre allò que passa o sobre allò que pensa un dels protagonistes. En definitiva, es tracta de mesurar molt bé els silencis per acabar explicant molt.” La reflexió ens apropa al personatge mateix. Nascut a Girona, va estudiar escriptura de guió amb Joaquim Jordà, amb qui va escriure la minisèrie Andorra, entre el torb i la Gestapo a la Universitat Calassanç de Barcelona (actual Escac). Va guanyar reputació i experiència com a autor de curtmetratges, com ara Sabi (2005), Des del balcó (2005) i Els peixos del riu Leteo (2005) –un tractament impecable de la malaltia de l’Alzheimer amb una brillant interpretació d’Emma Vilarasau–, que va guanyar el premi al millor guió i realització d’Elsa Peretti Foundation. També va rebre el guardó al millor guió del diari El País i la New York Film Academy per Diagnòstic, cosa que li va permetre, el 2007, rodar el seu primer llargmetratge, Pas a nivell. La història d’en Marc, un postadolescent desorientat que, un cop acabada la carrera universitària, no sap què fer amb la seva vida i, intentant trobar una motivació, va a raure a un poble de costa on viu la seva àvia, mostra un camí iniciàtic cap a una redempció propera, un temps ple de dolor i complicacions que despertaran la consciència d’un protagonista que camina acceleradament cap a la maduresa. Rodada amb un pressupost de 30.000 euros, Pas a nivell va ser un desafiament a les lleis d’un mercat que es va veure sorprès per la seva qualitat i la va seleccionar per al Festival Internacional de Cine de Gijón, el 37è Festival Cinematogràfic Internacional de Rotterdam, el Bafici (el Festival Internacional de Cinema Independent de Buenos Aires), el 56è Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià, el Festival Internacional de Cinema de Londres i el Film Society del Centre Lincoln de Nova York.

Si a Origen, un encàrrec del Museu del Cinema de Girona, Vilà explicava la seva passió pel cinema a través dels records de les pel·lícules de super-8 del seu avi matern i del cinema que regentava el seu avi patern, en el tercer llargmetratge, La fossa, refà el viatge emocional, històric, final d’en Josep, un antic combatent de la Guerra Civil que, després de trobar la Laura, un amor llunyà i allunyat, acompanyada d’un jove, triarà els cims de la serra de Pàndols per anar a morir. Rodada en blanc i negre, cavalcant entre la realitat i el subconscient, La fossa –que va tenir la participació de Lluís Homar i Emma Vilaresau i de què una part es va finançar amb micromecenatge– va suposar un pas significatiu en l’obra d’un autor que, el 2015, va convertir la novel·la El peatge, escrita conjuntament per Josep Valls i Joaquim Vidal, en L’artèria invisible, un thriller polític –se centra en el xantatge d’un grup de criminals a un polític a qui acusen falsament d’abusar sexual d’una jove prostituta– cofinançat per Televisió de Girona i amb la presència d’Àlex Moner (protagonista de Polseres vermelles), Nora Navas i Àlex Brendemühl. El film es va presentar com a estrena internacional en el Festival de Films del Món de Montreal i com a estrena europea al Festival de Cinema Black Nights de Tallinn i es va projectar en la secció oficial de la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid, en el Festival de Cinema de Tübingen i en el Festival Different! de París.

El 2018, amb Mario Rebugent, Paula Comas, Joan Cumeras, Marina Segarra, Oriol Mulero i Andrea López va codirigir El vent és això, que explica la història de l’Alícia i la Carla, dues adolescents amb trastorns alimentaris que pateixen la seva condició de malaltes i tenen moltes ganes de viure. Una faula destinada a nois i noies d’entre 15 i 17 anys que uneix el cinema i la pedagogia per millorar el present.