L’ambició i la model

Elizabeth Macneal va néixer el 1988 a Edimburg, tot i que fa molts d’anys que viu a Londres. Sempre ha escrit, però primer es va dedicar un temps a les finances i després a la ceràmica, activitat enriquidora que encara compagina amb escriure. És una persona amable, xerraire i honesta, que defensa l’ambició i la passió en el que fa sense amagar fracassos previs.

Macneal presenta el seu debut, El taller de nines (Amsterdam, amb traducció de Xavier Zambrano; en castellà a Ediciones B, traduïda per Sonia Tapia), que ja ha estat traduït a 29 idiomes. Bon inici.

“Fa més de deu anys que escric. Quan treballava a les finances, primer, i fent ceràmica, després, m’aixecava a les cinc de la matinada per escriure. I el que sempre he volgut és tenir lectors, no tan el concepte d’èxit, sinó de saber que hi ha gent que llegeix la meva obra”, explica. Ara que ja té aquests lectors, admet que se sent pressionada amb vista a la nova novel·la que està escrivint, amb un plantejament similar a El taller de nines.

Confessa que al llarg d’aquests deu anys va escriure dues novel·les que els editors van rebutjar. “Crec que perquè escrivia a la defensiva i no de manera ambiciosa; llavors vaig fer un màster de narrativa creativa i tot va canviar.” Va posar tota la passió, l’ambició, tots els seus interessos, es va buidar en el que seria El taller de nines, conscient que si amb aquella obra no aconseguia publicar deixaria d’escriure perquè difícilment podria fer res de millor.

La ceràmica també l’ha ajudat a forjar-se com a novel·lista. “He hagut de llençar moltes peces abans d’aconseguir-ne de bones.” I cal saber refer-se. “Quan la vaig escriure jo tenia un sentiment de fracàs pels rebutjos, una mica com l’Iris, la meva protagonista quan pinta, que té somnis, ambicions i no sap si els aconseguirà assolir.” Tret d’això, assegura que no veurem gran cosa més d’ella en l’obra.

La novel·la és un còctel de gèneres ben construït i ben documentat: històrica, amb el fons de l’Exposició Universal de Londres del 1862; sobre el món de l’art; també romàntica, d’iniciació personal i acaba en thriller. Tot amb una aroma potent de reivindicació feminista.

Parlant d’aroma, Macneal, just abans d’escriure El taller de nines, va llegir El perfum, de Patrick Süskind, i li va semblar molt inspiradora, precisament per la indefinició del gènere. “El que importa és la història, no l’etiqueta”, afirma l’autora.

L’obra comença el 1850, a Londres, quan la jove Iris i la seva germana treballen en el taller de nines de la senyora Salter. Quan el pintor Frost la tria com a model, l’Iris podrà desenvolupar la seva vocació pictòrica. A banda, hi ha en Silas, un taxidermista i col·leccionista d’animals monstruosos molt obsessiu que no accepta el “no, és no” de l’Iris...

Pel que fa a l’art, Macneal parla bàsicament del moviment prerafaelita, que l’interessa des dels deu anys. “Els pares em van dur a la Tate Britain i vaig quedar aclaparada i seduïda pel quadre Ophelia, de Millais.” Anys després faria la tesi universitària sobre l’art del 1850 i, fins i tot, va pensar a escriure una biografia de ficció de l’Elizabeth Siddal, l’artista, poeta i model d’aquest i altres quadres.

Tot i tenir un bon bagatge sobre determinats aspectes de l’època i de l’art, Elizabeth Macneal va fer molta recerca a l’hora d’escriure la novel·la. “Vaig sumar una passió de llarga durada amb una recerca detallada i extensa”, afirma una autora jove que demostra que l’ambició ben administrada ens pot conduir a l’èxit. L’Iris és una model que ambiciona ser pintora. Elizabeth Macneal es podria definir de model d’ambició.