Xile al cor i a les imatges

Les imatges de la lluita actual del poble xilè m’han dut a recordar La batalla de Chile, el documental en tres parts que, amb l’ajuda de Chris Marker i d’altres, Patricio Guzmán va muntar a Cuba en els anys següents al cop d’estat amb un material filmat majorment als carrers durant el període del govern de Salvador Allende. De fet, no només l’he recordat, sinó que he revisat fragments de les més de quatre hores d’un document que deixa constància de la “lluita sense armes d’un poble” (subtítol de la trilogia) davant d’una oposició que, amb el control de pràcticament tots els mitjans de comunicació, va boicotejar les mesures de la Unidad Popular i va crear una tensió violenta per enderrocar un govern democràticament constituït en “nom de la llibertat” i, seguint amb la seva perversió del llenguatge, per evitar un “totalitarisme socialista”.

El documental de Patricio Guzmán fa un seguiment que posa en evidència aquella oposició, els hereus de la qual, havent mantingut i ampliat els seus privilegis durant la dictadura i la persistència del neoliberalisme més brutal en la democràcia restablerta, ara són al govern contra el qual ha despertat el poble xilè: com que aleshores no van aconseguir els seus objectius a través de les urnes, en no poder destituir Allende amb el resultat de les eleccions parlamentàries del març del 1973, van perpetrar amb la complicitat criminal de la CIA un cop d’estat que va ser precedit per accions com ara la d’un regiment que va assetjar el Palau de la Moneda el 29 de març sense obtenir aleshores el suport dels caps de l’exèrcit, que van esperar fins al fatídic 11 de setembre. En aquell primer assetjament, van ser assassinades 22 persones, una de les quals el càmera argentí Leonardo Henriksen, que va filmar la seva pròpia mort causada per un soldat que va disparar-li directament, tal com es veu a les imatges incorporades a La batalla de Chile, que sobretot consta d’un material enregistrat pel càmera Jorge Müller, un dels “desapareguts” de la dictadura.

Aquest material va poder sortir de Xile gràcies a l’ambaixador suec Harald Eddelstam, que va enviar-lo a Estocolm, des d’on va arribar a Cuba, on Guzmán va viure els seus primers temps d’exili. A l’ambaixada de Suècia a Santiago s’hi van refugiar centenars de xilens després del cop d’estat. Com a les de Noruega, França i Itàlia. Tenint present l’actitud de l’ambaixada del seu país, Nanni Moretti va realitzar l’any passat un documental, inèdit a l’Estat espanyol, que fa memòria del govern d’Allende, del cop d’estat de Pinochet, dels crims de la dictadura, de l’exili xilè. A “Santiago, Itàlia” hi ha el testimoni de diverses persones que van refugiar-se a l’ambaixada i després van exiliar-se a Itàlia, on van trobar un acolliment generós. També hi apareix Patricio Guzmán i una altra documentalista xilena, Carmen Castillo, que ha fet films en contra de l’oblit (La Flaca Alejandra) dels crims de la dictadura, però també de l’alegria viscuda pel poble xilè (ella parla d’un estat d’enamorament) durant els temps de la Unidad Popular. Castillo, que per la seva part ha realitzat fa poc un documental sobre l’ambaixada francesa a Santiago, recorda aquella alegria (que, segons ha dit en una entrevista a L’Humanité, ara ha retrobat a Xile, tot i la tremenda repressió) en encetar-se un film que Moretti potser ha fet per recordar que Itàlia era un país solidari amb els refugiats. I potser per fer el relleu a Roberto Rossellini, que, l’any 1971, va fer una memorable entrevista filmada a Salvador Allende: La fuerza y la razón. També l’he tornat a veure. Són 40 minuts de lliçó política i moral que Allende conclou així: “Tinc confiança en l’home, però en l’home humanitzat perquè vegi en l’home un germà i no l’home que viu de l’explotació d’un altre home.”