Manel paradigmàtic

Si haguéssim d’escollir un clímax del concert que va oferir Manel dissabte a la nit al Poble Espanyol de Barcelona, dins del Cruïlla de Tardor 2019, segurament seria la interpretació de Teresa Rampell i la seva tornada, “que ve l’amor, que ve l’amor ressonant..”. Per alguna raó –el moment, l’energia que li van imprimir, un públic entregat cantant a plens pulmons...–, la versió va ser especialment reeixida. Era el desè tema d’un concert de 90 minuts que va equilibrar a parts iguals les cançons del darrer disc, vuit, amb les dels discos anteriors, vuit més, amb un clar domini del penúltim, Jo competeixo.

Ja se sap que els vells hits sempre desfermen l’entusiasme, però s’ha de dir que Manel, amb Guillem Gisbert dominant l’escena amb veu ferma i gestualitat expressiva en moments puntuals, també va passar amb nota alta l’examen dels seus nous temes: van protagonitzar els inicis del concert (van enllaçar Formigues, Els entusiasmats i Aquí tens el meu braç), van tancar l’actuació a les 11 de la nit (Amb un ram de clamídies) i van tenir moments àlgids amb Canvi de paradigma, Boy band (cap referència a la surrealista polèmica del gag de Polònia), Tubs de ventilació i Per la bona gent, amb el sampler d’Alenar de Maria del Mar Bonet connectant èpoques i generacions. El públic de vint o trenta i tants anys dominava, però hi havia gent més gran. Amb aquest disc innovador de samplers, sintetitzadors i tractaments de les veus, però que conversa amb la tradició de la música en català dels darrers 50 anys (Bonet, Serrat, Els Pets, Llach...), Manel ha sabut connectar, i molt, amb espectadors joves, que saltaven, cantaven i ballaven amb cada nou tema i s’entusiasmaven amb els bells i efectius jocs de llum de l’escenari, sovint amb fons de pantalla de colors (groc, violeta, vermell...) sobre els quals es perfilaven Guillem Gisbert, Roger Padilla, Martí Maymó i Arnau Vallvé.

En el repertori del nou disc s’hi va trobar a faltar Les estrelles, però qualsevol dels temes que van sonar va ser rebut amb alegria i corejat (almenys les estrofes cantables) per un públic que es pot qualificar d’incondicional sense por a caure en l’exageració. Guillem Gisbert va dir poques paraules, com és habitual als concerts, la majoria d’agraïment al públic per ser-hi.

Que el gruix del concert (13 dels 16 temes) fossin dels dos darrers discos demostra fins a quin punt Manel ha fet un Canvi de paradigma, com canten en el primer tema de Per la bona gent, i s’ha allunyat del pop i el folk melòdic dels seus inicis. Dels tres primers discos només va sonar un tema de cada un, Captatio benevolentiae, Teresa Rampell i Cançó del soldadet, una sorpresa de la recta final del concert que va resultar una mica accidentada, amb problemes de so que la van interrompre un parell de vegades. Va ser la paradoxa de la nit: Manel havia superat amb nota alta la difícil transformació de les filigranes tècniques del disc d’estudi Per la bona gent en versions cantades en directe molt similars, però quan va afrontar La cançó del soldadet –més melòdica i narrativa– amb dues guitarres i un baix, va ser l’únic moment de la nit en què el so va fallar. Els déus de la música sembla que prefereixen els Manel del nou paradigma, el dels samplers, distorsions i so electrònic, a la simple veu amb guitarres, baix i bateria. Almenys ahir a Barcelona. Els queda encara una llarga gira, de moment amb quatre concerts amb entrades exhaurides: Tarragona (23 de novembre), Salt (29 de novembre a La Mirona, dins el Temporada Alta), Palma i Lleida (13 i 28 de desembre).