Cultura

Josep Miquel Garcia

HA PROPULSAT EL LLIBRE ELS PRIMERS 5.475 DIES DEL CENTRE D'ART SANTA MÒNICA

“Sempre s’ha tirat sorra al damunt de Santa Mònica”

Algunes de les coses que es van fer aquí no s’han tornat a veure mai més a Barcelona
La Barcelona de mitjan anys vuitanta era encara gairebé un desert d’institucions artístiques compromeses amb la contemporaneïtat. Santa Mònica va irrompre amb una energia insòlita en aquest context, dominat per diverses guerres –fredes, però guerres– culturals, polèmiques i incomprensions que el seu director, Josep Miquel Garcia, no defuig en el llibre Els primers 5.475 dies del Centre d’Art Santa Mònica (Ònix Editor), una compilació de textos dels protagonistes d’aquella aventura (artistes, comissaris, polítics... i d’ell mateix, per descomptat), ni en aquesta entrevista. Garcia, que ara dirigeix la Fundació Apel·les Fenosa, reivindica un llegat que, com no es cansa de dir, alguns s’entesten a colgar de terra.
Quin va ser el dia més difícil dels 5.475?
Amb l’exposició Trans Sexual Express m’adono que tot s’acaba.
Estem parlant de la retirada d’una fotografia de Tracey Emin, un autoretrat de l’artista amb les cames obertes i atraient cap a ella un munt de bitllets. Era el 2001.
M’adono que no tinc cap cobertura. Havia aconseguit que Santa Mònica estigués protegit just d’això, però aquell dia vaig perdre el suport de la conselleria. El Bisbat ho va desencadenar. L’art havia arribat a un límit que traspassava el consens i se l’havia de censurar.
És l’únic cas de censura que va haver d’afrontar?
No. Hi havia hagut intents. Quan vam fer l’exposició dels conceptuals, se’m va presentar un empresari que apareixia en una de les peces i em va demanar que la retirés. M’hi vaig negar. Llavors va marxar i em va dir: “No em faig responsable del que et passi quan surti d’aquí.”
No el va denunciar?
No, vaig pensar que allò no anava enlloc. Aquell home ja és mort. El cert és que en aquells moments, l’art de denúncia, com podia ser el conceptual, podia provocar l’autocensura o la censura directament. Jo vaig ser molt agosarat. Vaig pensar que no em deixarien fer Ferran Garcia Sevilla i no hi va haver cap problema, vaig pensar que no em deixarien produir exposicions amb segons qui i no hi va haver cap problema... Mai n’hi va haver fins a Trans Sexual Express.
En el llibre hi ha una carta que li ha escrit Garcia Sevilla. Li confessa que està destruint obres amb una serra mecànica però que no pot dipositar els trossos en cap deixalleria perquè li argüeixen que la pintura és tòxica. Quina metàfora més cruel del que està passant amb els grans artistes del país.
El Ferran és un cas paradigmàtic. Va ser la segona exposició que vam fer. Vaig intentar coproduir l’exposició amb l’Ajuntament i amb el Reina Sofía. Amb l’Ajuntament, perfecte. A Madrid la van fer, però sense que constés ni Santa Mònica ni l’Ajuntament. Les coses anaven així. Bé, el cas és que avui el Ferran es troba desemparat, com tants d’altres. Com pot ser que un artista com ell no compti per a res? La conclusió a la qual arribo és que la generació que ens ha succeït ha volgut anul·lar tot el que vam fer i en el fons tampoc ha construït. No he entès mai com s’ha destruït tan gratuïtament Santa Mònica, la Primavera Fotogràfica i la Primavera del Disseny.
La primera, d’exposició, la van dedicar al surrealisme. Per què?
Perquè el 1987 la majoria dels surrealistes eren vius. Havien sigut fonamentals als anys trenta però no podies, com es feia, parlar d’ells en passat. Ningú els feia cap cas. És emocionant haver fet la fotografia [es reprodueix en el llibre] en què hi surten tots. Només hi falten l’Ángeles Santos, que no va voler posar per coqueteria, i el Dalí, que no va poder venir perquè estava malalt. El vaig anar a veure a Torre Galatea per explicar-li el projecte i per ensenyar-li aquesta foto. I em va etzibar: Le surréalisme c’est moi!
Recapitulem. El seu primer dia a Santa Mònica tampoc devia ser fàcil.
Quan vaig arribar l’edifici encara estava en obres i la conselleria no tenia clar que hagués de ser un centre d’art. Hi havia el risc que fos un espai eclèctic. Ho vaig forçar de la següent manera. Vaig trucar a l’Avel·lí Artís de l’Avui, bon amic, i li vaig proposar de fer un reportatge sobre Santa Mònica. Li vaig dir que hi posés que seria un centre d’art. I a partir d’aquell moment, en veure-ho publicat al diari, la conselleria hi aposta.
Per primer dia també entenc les reticències que certs sectors culturals tenien amb una institució artística que depenia de la Generalitat.
El relat era que el pujolisme no donava espai a la modernitat. I jo, ni soc convergent ni he rebut mai una instrucció política de “fes això o fes allò altre”. Fins que l’exposició del Carlos Pazos va deixar tothom molt sorprès. T’ho dic així de clar: algunes de les coses que es van fer aquí no s’han tornat a veure mai més a Barcelona. Inicialment també hi va haver reticències amb l’arquitectura. Santa Mònica estava mal vist perquè no s’assimilava un espai artístic sense parets blanques. Trencava els esquemes de la galeria Joan Prats i de la Fundació Miró. I això, amb ulls d’avui, és un altre absurd.
M’agradaria insistir en la qüestió de les interferències polítiques. El conseller Guitart també signa un text en el llibre. Hi diu que va voler que disposés “d’una gran llibertat per realitzar la seva tasca”. Va ser així?
Sí, amb ell sí. A veure: és clar que venien, constantment venien, perquè hi havia carència d’espais d’exposició i la pressió sobre Santa Mònica era altíssima. Tothom volia exposar aquí! Però vaig saber trobar sortides; per exemple, tot el que tenia un caire de reconeixement ho vaig derivar al Palau Robert. Sempre vaig trobar una solució per a les pressions.
Amb Guitart sí, diu. I amb altres consellers no?
Amb en Pujals també. En l’època d’en Vilajoana, Santa Mònica ja no era l’espai que inicialment havíem pensat. Perquè ja hi havia el Macba. I perquè no hi havia recursos. Un altre dia dramàtic va ser quan estàvem fent l’exposició de l’Antoni Muntadas. Em truca el director general per dir-me que el que costa fer-la és el que tinc per a tot l’any, i que jo mateix. Òbviament, la vam fer.
Com va ser el seu últim dia?
No hi és, al llibre. Però, com t’he dit, neix amb Trans Sexual Express. Vaig fer de comissari a nivell institucional de Catalunya d’una exposició internacional a Milà. Vaig seleccionar el Muntadas, el Jorge Ribalta i la Hannah Collins. I el dia de la inauguració el conseller [Vilajoana] em va dir: “Jo no sé si t’hauria de fer dimitir, amb aquests artistes que has triat.” I vaig pensar: com és possible que el conseller no sigui conscient de la importància d’aquests artistes? Ja no hi havia cap al·licient per mantenir el projecte. En aquest moment jo ja no tenia la llibertat plena per actuar.
Una exposició que recordi especialment?
La de Dau al Set. Era un tema tabú. No s’havia fet mai cap exposició de Dau al Set. Ho vaig parlar amb el Macba i vam decidir fer dues exposicions simultàniament. Com sempre, finalment el Macba se’n va distanciar. La va ajornar. Nosaltres la vam fer com havíem dit. A diferència dels surrealistes, no vaig aconseguir fer la fotografia de grup. El Tharrats, pobret, estava malalt. I el Tàpies no es va presentar. Però només veure junts l’Arnau Puig, el Cuixart i el Brossa, veure com s’estimaven, ja em va produir una gran satisfacció. He seguit amb desolació el cas de l’arxiu de l’Arnau... això, a la meva època, hauria estat inconcebible perquè estàvem hiperpendents d’aquestes coses, estàvem a prop d’aquesta gent, coneixíem les seves dificultats....
S’hi ha reconegut, en la trajectòria posterior de l’equipament?
No sabria què dir perquè feia 17 anys que no hi posava els peus.
...
Vaig intentar entrar-hi un dia però vaig veure que hi havia un restaurant a la rampa. No el reconec ni físicament, l’edifici. La idea principal dels arquitectes, dos savis, l’Helio Piñón i l’Albert Viaplana, era que entraves en una casa pel balcó. Em va provocar un rebuig total quan vaig veure que s’havien carregat aquesta simbologia. No he seguit res del que s’hi ha fet a dins, no en puc opinar.
Hi ha qui es pregunta –sense anar gaire lluny, Vicenç Villatoro en el llibre– si Santa Mònica arrossega una maledicció. Encara avui es discuteix el seu model, que ja s’ha reinventat diverses vegades, i permanentment se’n posa en dubte la funció artística. És com un bucle.
El problema és que els espais de l’art contemporani que finalment s’han consolidat no són útils per al món de les arts actual. I, com sempre, la pressió cau sobre Santa Mònica. Quin paper crec jo que hauria de tenir? Preguntar-se on som ara a nivell del disseny, de la fotografia, de l’arquitectura... Ningú se la fa, aquesta pregunta. Ningú sap respondre on som. Fora bo que Santa Mònica recuperés el seu esperit originari.
Per això ha fet el llibre.
Sempre s’ha tirat sorra al damunt de Santa Mònica. Ho vaig començar a veure, que havia de fer el llibre, quan el Jorge Luis Marzo va fer el documental Macba: la dreta, l’esquerra i els rics. El Pep Subirós hi va fer una declaració que em va deixar glaçat: “[Amb l’obertura del Macba], el pacte era tancar Santa Mònica.” Soc d’una grandíssima ingenuïtat, perquè no en tenia ni idea, d’aquest pacte.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Crònica

Orchestra Fire-riba

Girona

El detonador de la novel·la gràfica

Barcelona

Uns Gaudí paritaris

BARCELONA

Mentider meravellós

BARCELONA

De paràsits i Txernòbil

Girona

Una artèria de tradició

BARCELONA
Crítica
dansa

Memòria d’un temps fugit

ANTONIO GUILLÉN
DIRECTOR DE LA FÀBRICA D’ANÍS DEL MONO

“L’Anís del Mono és més que una beguda, s’ha fet un lloc a les llars”

badalona

La falta de finançament obliga les productores audiovisuals catalanes a treballar amb un peu a Madrid

barcelona