Invocant Bola de Nieve

Vint-i-dos anys després del reverenciat Coplas de Madrugá, Martirio i Chano Domínguez tornen a fer confluir els seus camins per retre honors, aquesta vegada, a Bola de Nieve (1911-1971). Al cantant, compositor, pianista, intèrpret i showman cubà li dediquen el disc A Bola de Nieve (Universal) i el concert que, avui a la Sala Barts, protagonitzaran en el marc del 51è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona. “Ell solia dir «Jo soc la cançó que canto», i no li faltava raó. Era l’intèrpret de l’emoció i la veritat, i la seva expressivitat era absoluta; arriba directament al cor”, diu Martirio, que assegura, fins i tot, que amb les cançons de Bola de Nieve ha “après una nova manera de cantar”. “Exigeix contenció, despullament, buscar la veritat en detriment de l’ostentació... Són, però, cançons tan bones, amb una qualitat lírica tan extraordinària, que es poden portar al nostre compàs amb una gran naturalitat.”

Còmplices des dels temps en què van coincidir a l’entorn de Kiko Veneno, el pianista gadità –resident des de fa uns quants anys als EUA després d’haver-ho fet una bona temporada al Montseny– i la cantant de Huelva van tornar a recórrer a l’amistat que comparteixen per donar forma al seu tercer disc com a parella. “Un dia va venir a casa, vaig comentar-li que seria preciós fer un disc com aquest i ens hi vam posar. A nivell pianístic, la música de Bola de Nieve també significava un repte, fins al punt que, al principi, Chano es preguntava qui era aquell magnífic pianista que acompanyava la veu Bola de Nieve. Quan va saber que no existia tal pianista sinó que era el Bola mateix, va flipar! Chano i jo ens tenim molt d’afecte i consideració, i això, quan fas música amb algú, es nota.”

Cantant de gran “tendresa, sentit de l’humor i una forta capacitat per expressar el dolor, malgrat tot, des del pudor”, Bola de Nieve, que va entrar a la vida de Martirio per gentilesa de l’històric productor discogràfic Mario Pacheco, va ser definit pel poeta Rafael Alberti com un “Lorca negre”. “Eren contemporanis i dues ànimes sensibles afins”, exposa Martirio, que en un text que s’inclou en el llibret del disc, produït pel seu fill, Raúl Rodríguez, fa una fabulació al voltant de la coneixença entre tots dos personatges. “Un era negre i homosexual en temps de gran intolerància i, l’altre, va patir les conseqüències de ser una ànima lliure de colors en una Espanya en blanc i negre. Tant de bo s’haguessin trobat.” D’Alberti, precisament, Chano i Martirio adapten la musicació que el cubà Carlos Guastavino va fer d’uns versos seus: Se equivocó la paloma, una de les perles del treball. “Mai fins ara li havia vist, a aquesta cançó, el sentit polític que té per mi”, diu la cantant. “Hem lluitat molt perquè a Espanya, enmig d’aquests temps tan convulsos que vivim, la paloma no torni a equivocar-se.”

El destí ha volgut, finalment, que el concert d’avui en el Festival Internacional de Jazz sigui al mateix espai on a finals dels anys quaranta del segle passat, conegut aleshores com a Teatro Español, Bola de Nieve va cantar a Barcelona. “Crec molt en allò invisible i les energies, de manera que poder actuar al mateix lloc on ho va fer aquest senyor tan meravellós m’emociona. Espero invocar-lo perquè estigui amb nosaltres.”