Cultura

Imatges invisibles

L’artista Ignasi Aballí transforma una de les sales de la Fundació Blueproject en una laberíntica instal·lació en què les paraules substitueixen les obres d’art

L’art d’Aballí habita la dimensió de les coses que no veiem, però que existeixen

Invisible és la paraula preferida de l’artista Ignasi Aballí (Barcelona, 1958). Tot el seu treball habita la dimensió de les coses que no veiem, però que no vol dir que no existeixin. A partir d’aquesta i de setze paraules més d’una naturalesa similar, per tot allò que es resisteixen a ensenyar-nos, si és que ho confiem tot a l’ull, ha gestat la instal·lació Sense imatge (fins al 12 d’abril), a la sala Il Salotto de la Fundació Blueproject (carrer de la Princesa, 57).

En un context d’excés d’imatges, Aballí condueix intencionadament en direcció contrària: no n’exposa cap ni una i invoca la seva absència amb conceptes que tampoc podem associar amb res concret.

Amagada, censurada, desconeguda, desapareguda, impensable, imperceptible, secreta... són paraules que el visitant es troba pintades, amb esprai i sobre una plantilla, a les parets, just al lloc on esperaria trobar-hi obres d’art penjades. En la mostra les paraules ens parlen en anglès, que en aquesta llengua no tenen gènere, però per a la traducció en català Aballí opta pel femení perquè allò a què apel·len són aquestes obres d’art aparentment inexistents.

Però el que sí que té aquest museu de continguts immaterials i transparents és una arquitectura perfectament recognoscible. Il Salotto és en origen un espai rectangular amb un bosc interior de sis columnes de ferro. Aballí l’ha dividit amb diverses parets blanques que desafien, però, la lògica perpendicular. Els murs estan inclinats de manera que accentuen el caràcter laberíntic i perdedor del recorregut. “Els he tractat com elements escultòrics”, precisa Aballí.

“En totes les exposicions tinc molt present l’espai, però més per adaptar-m’hi que no pas amb una voluntat d’alterar-lo, com sí que he fet, per primera vegada, en aquesta proposta”, sosté l’artista. Per a tota la resta, és un Aballí vell conegut, que va i torna a les qüestions que sempre ha abordat en la seva llarga trajectòria. La de l’ús –abús– i la presència –omnipresència– de la imatge en les nostres vides és una de les troncals.

“Emetem i rebem constantment imatges, n’estem saturats. Més que criticar-ho, convido l’espectador que hi reflexioni en un lloc que evita afegir-ne de noves. És una ecologia de les imatges, si aquesta és possible”, raona. Perquè, podem realment no crear-les ni que sigui inconscientment? L’única cosa que demanen les imatges invisibles d’Aballí és imaginació per veure-les dins d’un mateix. Seran més subtils, però també més profundes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.