Cultura

Crítica

teatre

Sàtira mordaç delirant

Jordi Oriol és un amable enfant terrible. Li agrada jugar amb els tòpics i fer-los redundants fins a l’infinit, construint un artefacte teatral ben còmic i alhora amb una crítica negra i mordaç. El premi Quim Masó 2018, que ja es va estrenar en el Temporada Alta fa uns dies, fa temporada al TNC. Europa bull és delirant. Com una divertidíssima febrada en què tot es degrada i pren una dimensió apocalíptica. Amb la complicitat de la companyia (que s’ho passa molt bé jugant, tot i el desgast físic que comporta aquesta coreografia contínua de disbarats) fa un retrat de l’Europa funcionària. Dels que treballen com a staff (avorrits que no hi hagi gairebé res a netejar) i els polítics que fan veure que treballen per justificar els seus sous i dietes. El cas de la vaca Penka (indultada a la condemna que l’executava per haver sortit il·legalment d’Europa) és un paradigma fonètic que Oriol no deixa escapar. En aquesta torre de Babel, en què es fan imprescindibles els auriculars per entendre tothom, la forma pren molta més importància que el fons. El dramaturg no deixa d’etzibar coces a una democràcia en entredit i no prou reforçada pels seus representants. Les banderes voleien com el vent (l’espanyola no aguanta mai dalt del pal) i els gestors culturals proven de consensuar un referent que els agermani a tots. Les escenes es van barrejant i no tenen un sentit fins, en tot cas, al final (el mateix desordre, la desorientació dels mateixos intèrprets que s’han desdoblat contínuament). El quadre mostra una Europa molt millorable. No només pel que podrien projectar la seva burocràcia sinó també, sobretot, per la història que ha amagat sota bandera d’estels fent rotllana. Un mateix personatge tant pot tocar el Bella ciao com la La Marsellesa o, per què no, el Cara al sol.

Jordi Oriol és un mestre en estirar el llenguatge i donar-li noves formes. Fins a construir subtrames que li donen una profunditat còmica i també conceptual. Els seus personatges estrafolaris (com ara la sirena de Prometeu, no res i la tortuga i el tauró d’Ara estem d’acord, estem d’acord) tenen forma d’acudit, ara: un tirolès excèntric o un Robespierre a qui li molesta la perruca. O una àvia centenària que en comptes de bossa porta un esquellot, que resultarà mortal.El director i dramaturg coneix bé el TNC perquè l’any passat va presentar La niña gorda. Ara, no ha calgut que desmembrés Santiago Rusiñol i ha pogut crear amb molta més llibertat amb l’epicentre de la burocràcia d’Europa (i els seus mites). Abans, també havia col·laborat amb Carles Santos per a aquell projecte amb l’Institut del Teatre: Esquerdes, parracs, enderrocs. Certament, la seva especialitat és trobar dobles lectures amb Shakespeare sigui a partir de Hamlet (La caiguda d’Amlet) o de La tempesta (L’empestat). Aquest cop, hi ha menys joc de paraules, i molta més construcció escènica. El deliri ve del moviment i no del mot.

Europa bull
Direcció i dramatúrgia: Jordi Oriol
Intèrprets: Sasha Agranov, Joan Carreras, Anna Hierro, Carles Pedragosa, Karl Stets i Olga Onrubia
Dimecres, 27 de novembre (fins al 15 de desembre) a la Sala Petita. TNC


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.