Cultura

El destí de l’art que marxarà

“S’ha de treure una rendibilitat cultural de les pintures del Saló de Sant Jordi”, defensa Francesc Fontbona, membre de la comissió que avala la seva retirada

“Conservadors, sí, inclús políticament, però no eren artistes de segona”

“Treure-les del Saló de Sant Jordi, sí; arraconar-les, no.” L’historiador de l’art Francesc Fontbona ja ha escrit tres informes del conjunt de teles que decoren aquesta estança del Palau de la Generalitat des de la dictadura de Primo de Rivera. El primer, en l’època de Jordi Pujol; el segon, en la de Pasqual Maragall, i el tercer, per encàrrec de Quim Torra. Tres presidents amb un mateix desig: perdre-les de vista per la seva connotació espanyolista i per poder restituir els frescos que hi havia hagut abans, els de Joaquim Torres-García. Fontbona els ha aconsellat a tots sempre el mateix. Retirar-les, sí, però “que se’ls tregui una rendibilitat cultural”.

De moment encara hi són. Tal com les va veure ell per primera vegada a mitjan anys cinquanta. No tenia gaire més de deu anys i hi va anar acompanyat del seu pare, un metge “enamorat de la cultura”. Els Fontbona dedicaven les tardes de dissabte a visitar exposicions, les excavacions de les muralles romanes de la plaça Nova (“tenia mig subornat un guarda: «Oiga doctor, esta semana han salido unas esculturas») i un dia va tocar el Palau de la Generalitat. Bé, llavors el Palau de la Diputació. “S’hi podia entrar sense problemes, perquè era una entitat més administrativa que política. Hi havia Mossos d’Esquadra, això sí. Recordo que el meu pare em va dir: «Aquests són els únics policies que sentiràs que parlen català.»

Dins del Saló de Sant Jordi, el petit Fontbona va quedar sorprès en descobrir “aquell bé de déu de pintures històriques.” I pocs anys després hi va tornar sol. Amb 16 o 17 anys, es va dedicar a identificar-les totes en un esquema que, en arribar a casa, va passar a màquina, un humil paper que encara conserva. “Totes les que vaig veure amb autor, amb autor; les del sostre, com que no es veia de qui eren, només vaig apuntar qui hi sortia: Roger de Llúria, el General Prim...”

De bibliografia només va trobar una monografia de finals dels anys vint de la Sociedad de Atracción de Forasteros de Barcelona. Molt modesta, les obres apareixien reproduïdes de lluny i, és clar, en blanc i negre. Més endavant, ja als setanta, va trobar un llibre de bibliòfil que havia escrit l’arxiver de la Diputació, Ignacio Rubio, amb un capítol específic dedicat al Saló de Sant Jordi.

Fontbona, que s’ha dedicat principalment a l’estudi de l’art del segle XIX i principi del XX, coneix molt bé els artistes que van participar en aquell projecte decoratiu. I es nega, com fan tants, a considerar-los de poca categoria artística. “Això no és així. No eren de segona. Si de segona vol dir que no són Casas, ni Rusiñol, ni Nonell, val. Però, és clar, aquests que et dic són els extres. No eren en absolut uns arreplegats Arcadi Mas i Fontdevila (en signa la Reunió del capítol del Toisó d’Or en el cor de la catedral de Barcelona), Laureà Barrau (La batalla de Las Navas de Tolosa), Alexandre de Cabanyes (Primera missa després del desembarcament de Jaume I a Mallorca), Josep Maria Xiró (La batalla de Lepant), Josep Triadó (Les corts de Montsó), Dionís Baixeras (L’espiritualitat catalana en relació amb Déu i la pàtria; a sota, en origen tenia aquesta inscripció, però es va acabar tapant: Por Dios y por España, un alma sola, un solo corazón)... o Martí Garcés (La cultura i la religió sostenint l’escut de Poblet), menys conegut, però també un pintor molt digne. Galofre Oller (Cristòfor Colom rebut pels reis Catòlics) ha sigut sempre més cromo. Però era famosíssim. Bòria avall, que és al Museu de Valls, era més popular que cap quadre d’en Casas”, sosté Fontbona.

Inclús un joveníssim Antoni Clavé hi va aportar els seus pinzells. Va fer d’ajudant de Josep Mongrell, que va afrontar la pintura principal, la de l’absis, La Verge de Montserrat amb els sants i els reis que han visitat el seu santuari. “Clavé no se’n va amagar mai, que havia sigut deixeble de Mongrell. El venerava. Estava molt content d’haver-lo ajudat. A cada entrevista que li feien ho deia, que havia començat fent de pintor al seu costat al Saló de Sant Jordi.”

“Que eren conservadors, sí, inclús políticament. Però, compte, que l’avantguarda ni la Generalitat la defensava. Al llibre que promou el 1938 dels 33 pintors catalans, no hi ha ni Dalí ni Miró.”

Josep Maria Vidal-Quadras, avantpassat del polític, també hi va prendre part. “Era un senyor pintor. Tècnicament molt bo fent interiors, retrats... Però la seva pintura del Saló de Sant Jordi, el Casament dels reis Catòlics, és segurament la més fluixa de totes. Se li escapa.”

De Juli Borrell (La batalla del Bruc), Fontbona en va custodiar durant un temps l’original de l’encàrrec que li va fer el 1926 el president de la Diputació, Josep Maria Milà i Camps; “és un document curiós per la seva prosa molt oficialesca”. Teresa Borrell, filla de l’artista, li va confiar l’arxiu familiar, en què també hi havia material del seu avi, Pere Borrell, a qui Fontbona havia fet una investigació. Va acabar donant tot el fons a la Biblioteca de Catalunya, de la qual va ser director de la unitat gràfica.

“No eren uns arreplegats, no. El que passa és que van acceptar un encàrrec que d’altres no van acceptar. Diuen, i és possible que fos així, que Ricard Canals no va voler-ho fer perquè havia tingut molt de tracte amb Torres-García. No va voler fer un lleig al seu amic.”

Van ser realment tots ells lliures per decidir-ho en un context de dictadura? “No crec que els posessin la pistola al pit”, diu Fontbona. Molts artistes, hi afegeix, s’adapten al moment polític, per cru que sigui. “Manolo Hugué va fer una estàtua de Franco [només es conserva en fotografia]. Un senyor que s’havia escapolit de la mili. Francesc Torres Monsó, a qui fa pocs anys van donar el Premi Nacional de Cultura, es va presentar al concurs per fer el monument a Primo de Rivera. Que el van obligar a fer-ho? No pararíem d’enumerar artistes ben considerats que s’emmotllen a les circumstàncies.”

Mir també ho va fer. Ell també va ser requerit per decorar el Palau de la Diputació en temps de Primo de Rivera. No per intervenir al Saló de Sant Jordi, sinó a la Llotja de Ponent del Pati dels Tarongers. Va fer tres murals “més nostrats” dedicats a les grans conquestes de la Corona d’Aragó: Grècia, València i, el més gran, Mallorca. Aquest joc de pintures es va retirar al cap de pocs anys, el 1940, perquè en estar a la intempèrie perillava. El 1974, durant el mandat de Juan Antonio Samaranch, es van restaurar i es van allotjar al Museu Marítim.

Fontbona és un dels integrants de la comissió d’experts que ha constituït el president Torra per abordar la qüestió del Saló de Sant Jordi. Tots, sense excepció, han resolt que les actuals pintures s’han de desmuntar. “El que no poden, però, és acabar en unes golfes de mala mort. Tots els conservadors de museus diuen que això ja no passa, però jo el que et dic és que això ha passat moltes vegades. I si ha passat en el passat també pot passar en el futur. Em preocupa que s’acabi emmagatzemant de mala manera. He treballat a l’administració i he vist coses increïbles, donacions fetes abans de la guerra que et trobaves abandonades en un racó. A la Biblioteca de Catalunya em vaig trobar uns paquets plens de pols i encara sense desembolicar de caricatures de l’Apa, del Junceda, de l’Opisso... que venien d’una revista efímera del 1908, la Campana Catalana. I un altre paquet de Francesc Casanovas, pintor, dibuixant de premsa, cantant d’òpera, empresari del Liceu, crític d’art..., amb un ratolí mort a sota, sec. Quan es va fer l’exposició, li ho vaig explicar a un col·lega teu, i la directora em va renyar. De racons descontrolats n’hi havia, i segur que encara en queden a tot arreu.”

Al Palau de Pedralbes?

“Això és el que s’ha d’evitar amb les pintures del Saló de Sant Jordi”. “Què en fem? Doncs el millor seria muntar-les tal qual en un lloc beneït pel Museu d’Història de Catalunya. Que jo veia que podia ser en una estructura que es construís als jardins del Palau de Pedralbes, perquè també és un producte de la dictadura de Primo de Rivera. Aquí es podria explicar aquest moment de la història, amb un continent i uns continguts que, si no els tinguéssim, ens els hauríem d’inventar, però és que els tenim. No oblidem que és una obra monumental, i acabada. Moltes vegades no s’acaben. Torres-García es va quedar a mitges, a molt menys que a mitges.”

El retorn dels murals incomplets de Torres-García al Saló de Sant Jordi no està decidit. A la comissió hi ha divisió d’opinions. Una part dels experts defensen que l’arquitectura renaixentista de Pere Blai es deixi tota nua. Una altra part, entre els quals hi ha Fontbona, són partidaris de reintegrar l’obra maleïda de l’artista catalanouruguaià al seu emplaçament originari. A la comissió li queda molta feina a fer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.