Mirador
Quan la política no té respostes
Ostermeier es pregunta per què a la França actual els que votaven comunistes voten l’extrema dreta del Front National
Jean-Luc Godard, que el passat 3 de desembre va fer 89 anys, afirmava a les portes del Maig del 68: “La dreta és dolenta per naturalesa i no amaga els seus objectius, l’esquerra, en canvi, sempre fracassa perquè és massa sentimental.” La frase de Godard ressona en l’espectacle Retour à Reims, de Thomas Ostermeier, vist a Temporada Alta. Ostermeier parteix d’un text que va escriure fa deu anys el filòsof Didier Eribon, quan decidia tornar a veure el seu pare que estava agonitzant. De jove, Eribon havia deixat els barris de Reims per anar a París. El seu pare l’havia foragitat perquè era homosexual. A partir d’aquell moment, Eribon es convertiria en un lluitador que a partir de la universitat construïa discursos contra l’homofòbia, entre ells una excel·lent biografia de Michel Foucault escrita l’any 1991. A l’espectacle Retour à Reims, Ostermeier decideix deixar de banda la qüestió sexual, per centrar-se en la qüestió social, i es pregunta quins van ser els seus orígens familiars. El context és clar. Eribon va néixer en una família on es votava el Partit Comunista i aquest forjava un sentit de comunitat i establia una clara distinció entre els obrers i els altres. Tot, però, es va complicar al Maig del 68. En aquell moment les lluites eren múltiples i per assolir el paradís a la Terra no n’hi havia prou a pensar en la lluita de classes, sinó també en el feminisme, la lluita pels drets LGTB, la lluita contra el racisme, etcètera. El Partit Comunista s’havia oblidat de totes aquestes lluites. Ara, Thomas Ostermeier reprèn aquestes reflexions per fer-se altres preguntes com per què a la França actual els que votaven comunistes voten l’extrema dreta del Front National. Per què s’ha passat de l’oposició entre obrers i burgesos a l’oposició entre francesos i estrangers?
La protagonista de La hija del ladrón, l’esplèndida pel·lícula de Belén Funes, es diu Sara i viu a Badalona. El seu pare, nascut a Jaén, ha estat en presó i s’ha passat tota la vida fent negocis foscos i abandonant-la tant a ella com al seu germà. Sara treballa en empreses de neteja, viu en un pis d’acollida social, lluita per alimentar el seu fill de pocs mesos i vol establir una nova relació amb el pare del seu fill que té por de la inestabilitat. Sara té un germà en un centre per a joves en regim de tutela i vol treure’l d’allà per tenir-ne la custodia. Sara té 23 anys i el seu futur és molt negre, està condemnada a una supervivència sense garanties. Belén Funes no parla de política. No sabem a qui vota Sara, ni a quina ideologia s’aferra. Sara no forma part de la comunitat política perquè l’han exclosa, no li dona cap resposta, de res. El món de Sara també forma part de la Catalunya actual i el mèrit de Belén Funes radica a ensenyar-nos una realitat que sol ser amagada, una realitat que no forma part d’allò que es parla a l’esfera política. Hi ha qui diu que cal ampliar les bases de certs partits per acollir gent com la Sara, altres consideren que el populisme s’apropia de gent com ella per fer-los anar cap a l’extrema dreta. La veritat és que a La hija del ladrón esclaten les reflexions de Didier Eribon i Thomas Ostermeier. Fa anys hi va haver un lloc contradictori d’acollida dels conflictes socials, que era el Partit Comunista. Hi havia una esquerra que existia. Després l’esquerra va passar a ser una altra cosa i els obrers es van creure petits burgesos. Les lluites es van complicar, la postveritat es va imposar i una certa classe social va quedar abandonada. Al final de Retour à Reims, s’acaba afirmant que, malgrat tot, l’única solució de futur sempre passa per l’esquerra. Quina esquerra?
