Bryan Adams: Pla mitjà llarg

És una llàstima que Bryan Adams no estigui fent, a diferència d’altres companys d’ofici amb la seva edat, discos que reflecteixin, sense complexos, els impulsos vitals propis d’algú sexagenari. Dimecres, al Sant Jordi, va prohibir per contracte als fotògrafs fer-li primers plans. I aquesta obsessió per no mostrar les arrugues pot extrapolar-se, també, a la seva música, plena de cançons que, tant en les seves lletres com en la producció, es circumscriuen a la idea –com, de fet, ja deia obertament en un tema del 1996 recuperat abans-d’ahir per al concert de Barcelona– de “tenir 18 anys fins al morir”. “Segueixo sent un tipus senzill de Vancouver”, va etzibar al final d’un xou davant 12.000 persones marcat, cal remarcar-ho també, per les excel·lents qualitats vocals del protagonista i un reguitzell de balades que continuen tocant la fibra als espectadors.

Dues hores, en total, de concert, amb no poques cançons innòcues però amb generoses mirades també –Cuts like a Knife, Summer of 69, Straight from the Heart– a uns temps en què Bryan Adams semblava realment tenir coses a dir. Si un dia es veu amb cor d’enfrontar-se als dimonis amb què el seu admirat Springsteen, per exemple, s’ha enfrontat enguany a Western Stars, pot ser que torni a fer un disc tan transcendent com Reckless (1984), Mentrestant, cançons buides i, per als fotògrafs, plans americans.