Música

Crònica

Orchestra Fire-riba

L’ Orchestra Fireluche és, des de fa una pila d’anys, una de les més singulars i belles rareses de l’ecosistema musical gironí i català, no només pel seu ús d’instruments poc o gens convencionals –les seves “eines de sons inexplicables”– sinó també pel seu gust per l’aventura creativa, per una experimentació que, en el seu cas, és compatible amb la vocació melòdica, en la frontera invisible amb el pop. Així que la reunió d’aquest grapat de músics i músiques –les dones són majoria: el 70%–, provinents sobretot de la Cellera de Ter, Anglès i altres localitats gironines, amb una altra ànima lliure com el mestre Pau Riba només podia donar bons fruits, i així es va poder ratificar a la presentació en directe del seu disc en comú, Ataràxia, divendres a la sala de cambra de l’Auditori de Girona, dins del festival Neu!

A més, el concert es va obrir amb un teloner de luxe, el bisbalenc Jordi Serradell, autor d’un dels millors discos del 2019, Ésser viu. Ben acompanyat per la pedal steel guitar i altres cordes de Guillem Callejón. Mitja dotzena de cançons, 100% naturals i sense additius, van mostrar el bon ofici de Serradell com a compositor i intèrpret, amb aires de folk americà, però també amb un punt psicodèlic molt de la terra, que podria evocar fins i tot el Pau Riba dels inicis.

Tornant a l’Orchestra Fire-riba –una llicència que em permeto per la gran compenetració mostrada per l’onze de gala que va omplir literalment l’escenari–, no només va interpretar les sis peces d’ Ataràxia , més recitades que cantades per un Riba sempre ajustat i precís en les seves funcions, sinó que la Fireluche també va recuperar peces instrumentals d’altres discos seus, com ara el trepidant African rock, i en Pau va fer un parell de visites al seu Disc dur del 1993, Per què fer res –inclosa a Ataràxia– i la preciosa Flor tancada, a més de reivindicar la cançó tradicional amb Una minyona de Reus i La llebreta, inserint-hi missatges molt actuals contra la repressió i a favor dels presos polítics. Van dedicar Visions cadaquesenques al realitzador Isaki Lacuesta, que els ha fet el vídeo d’aquesta cançó, i Acorar, a l’actriu Cristina Cervià, la qual els va recomanar aquest text de Toni Gomila que reivindica la llengua com l’ànima d’un poble.

Entre serres, flautes i harmòniques, pianos, bateries i guitarres elèctriques en miniatures, violins i violes, l’enorme da ruan –una espècie de llaüt xinès– i altres artefactes sonors, va transcórrer un concert farcit de moments màgics, d’exquisideses harmòniques i enèrgiques simfonies de butxaca, que fan desitjar que la Fire-riba no s’acabi mai.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.