Cinema

SENEM TÜZEN

CINEASTA I PRODUCTORA TURCA

“Seguim frenades pels límits de l’aprovació dels homes blancs”

Se sentia a l’exili quan va veure ‘Surar’, de Perejaume, amb la imatge d’un arbre, verd i viu, flotant al mar. “Un cop desarrelat, és molt difícil tornar a sentir-se vertaderament arrelat”, diu.

Senem Tüzen (Ankara, 1980) va presentar Mare pàtria (Ana Yurdu ) (2015) al festival de Venècia. Té la productora Zela Film .

Per què decideixen traslladar-se a Catalunya?
La meva parella hi havia viscut abans i havíem parlat d’anar a l’estranger en algun moment, però sempre teníem algun projecte per acabar o un altre per començar. El 2016 hi va haver un intent fallit de cop d’estat a Turquia. La violència d’aquells dies i la posterior amb què va respondre l’estat turc va ser insuportable. Teníem un fill d’un any i vam decidir marxar d’Istanbul cap a Sant Pol amb el que es podia encabir en l’equipatge. La idea era agafar una mica d’aire i tornar al cap d’un any, però seguim aquí i ens hi sentim més arrelats cada dia.
Sap que les telenovel·les turques són un fenomen televisiu?
I tant! Quan es menciona Turquia es parla d’alguna cosa més que de política, i això està bé. De fet, un dels personatges principals d’un guió que estic escrivint és una dona catalana que és addicta a les telenovel·les turques.
Es va fer cineasta perquè volia fer pel·lícules sobre la llibertat després de veure ‘Braveheart’.
En realitat van ser dues pel·lícules que vaig veure quan tenia uns 14 anys. Vaig veure Braveheart en un antic i bonic cinema d’Ankara i en vaig sortir amb molta energia, prometent-me a mi mateixa que també faria pel·lícules sobre la llibertat. Poc després vaig descobrir Stàlker (1979), d’Andrei Tarkovski, a la televisióEra passada la mitjanit, l’únic moment en què podies trobar alguna cosa bona a la televisió turca. Em va fascinar. Era la primera vegada que veia que un altre tipus de cinema era possible. He après molt de Tarkovski, com la majoria de cineastes, sobre el valor de la intenció d’ampliar els límits del llenguatge del cinema.
Directora, guionista, productora. Quin rol prefereix?
Directora. M’agrada escriure els meus propis guions, però m’encanta dirigir cinema. Tot i que els primers dies de rodatge em sento terriblement perduda, un cop he trobat el meu ritme, és fantàstic. Una espècie de responsabilitat s’imposa i finalment puc estar present de forma plena en el moment. És com presenciar la creació del món, amb tot en harmonia.
Comentava que se sent més arrelada. Es considera a l’exili?
Encara no em sento arrelada del tot, però espero arribar-hi. Fa dos anys, quan realment em sentia a l’exili, vaig veure un preciós curtmetratge de Perejaume, Surar. En el curt, un grup d’homes tallen un arbre, el porten a la costa i el llancen al mar. Durant dies, no vaig poder oblidar la imatge d’aquell arbre flotant, verd i viu, movent-se de manera molt diferent a com es movia per terra. Un cop desarrelat, és molt difícil tornar a sentir-se vertaderament arrelat. Almenys per a mi, és un procés dolorós. Em sento com una dona turca convertint-se en part de la societat catalana. I, com a immigrant no europeu, sento una connexió especial amb altres immigrants similars que conec.
A ‘Mare pàtria’ tracta de les identitats femenines a través de la relació mare-filla. Què és per a vostè ser una dona?
Sincerament, no ho sé. Com que el gènere és una construcció cultural, aprenem a ser dona o, més aviat, les nostres societats ens configuren com a dones, el significat de la qual pot diferir segons la cultura. Tanmateix, tots vivim al regne dels homes blancs i estem formades com a dones segons les necessitats d’aquests homes blancs. A mesura que prenguem més consciència d’aquesta injustícia, aconseguirem més guanys, però seguim frenades pels límits de l’aprovació dels homes blancs. És possible no saber què significa realment ser una dona si abans no podem esclafar tot aquest aparell repressiu.
Quin és el paper de la dona a Turquia?
A Turquia, quan es tracta de controlar les dones, solen ser les dones les que l’executen, amb els homes en un segon pla. I les mares tenen un paper específic en aquest procés, ja que mostren a les seves filles com han de ser com a dones de manera que els homes ho aprovin. És una mentalitat complicada, gairebé esclavista, transmesa d’una generació a l’altra. Però aquest conflicte és el mateix tant a Orient com a Occident. Rasqueu l’exterior de les dones modernes i trobareu rastres d’aquesta dinàmica tradicional a sota. Vaig sentir, però, la necessitat de perdonar la meva mare –perquè l’estimo i la respecto– per aquesta herència de culpabilitat interioritzada que em va passar.
Va filmar ‘Mare pàtria’ abans de ser mare. Per què era important per a vostè?
Sí, vaig començar a filmar-la abans de ser mare, però el meu fill tenia cinc mesos quan va acabar l’edició. Volia desconstruir lliurement la imatge massa venerada de la “mare”, especialment a Turquia, on la maternitat és el propòsit principal de la vida d’una dona. Aquest respecte a les mares és en realitat una eina d’una estructura de poder patriarcal, una intel·ligent trampa del ratolí. Sembla en aparença que els homes només mostren respecte i admiració per les dones que els han criat, però també és una expressió de por i sospita de totes les altres maneres de ser dona. Ara que estic a l’altre costat com a mare de dos nens, ho veig encara amb més claredat.
Està treballant en un nou guió.
Estic en el procés de guió de la meva propera pel·lícula, i es fa aquí, a Catalunya. És la història de tres dones, una catalana, una marroquina i una turca, amb un nen orfe abandonat. És una història d’immigració: les visions del món divergents d’aquestes dones i les relacions de poder desiguals que mantenen condueixen al conflicte. Mentrestant, amb uns amics d’aquí vam fundar el Cineclub La Sorra a Sant Pol, que m’ha permès presentar algunes grans pel·lícules catalanes i els seus creadors. Així, aviat tindré la meva primera experiència treballant amb actors catalans en un taller que imparteixo a Barcelona. I amb la meva parella estem a les etapes finals d’una col·laboració documental sobre una dona amb ELA i el seu efecte sobre la seva família.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda