L’art que dispara
La Pedrera repassa tota la trajectòria de William Klein, gran fotògraf però moltes més coses
William Klein és viu. No cal que ho consultin a internet per preparar la visita a l’exposició que li presenta la Fundació Catalunya La Pedrera –no serien els únics que han tingut el dubte–. Té 92 anys, dèficits de memòria i un caràcter volcànic i irascible que els seus cercles íntims no volen que incomodi els periodistes que li voldrien preguntar per tants i tants detalls sucosos de la seva llarga vida artística. Els seus oblits l’irriten. Ahir al matí el van amagar durant la roda de premsa, però al vespre sí que va assistir a la inauguració. Sembla que l’ha commogut veure el seu treball en un edifici de Gaudí que no havia visitat mai, tot i que no és el primer cop que ell i la seva obra viatgen a Barcelona.
Klein és una llegenda viva. La del fotògraf que als anys cinquanta va fotografiar Nova York com mai ningú l’havia fotografiat. Caòtica, extravagant, esbojarrada. “Sense rentar-li la cara”, exclama la crítica d’art Raphaëlle Stopin, comissària de la mostra William Klein. Manifest (fins al 5 de juliol). És a dir, sense censurar el punt de vista de ningú: “Les seves imatges no segreguen les diferents capes socials”, hi afegeix Stopin, que ho explica d’una altra bella manera: “Les fotografies de Klein emmarquen el formigueig de la ciutat.” Directes, dures i provocatives. Aquest és Klein.
Gent comuna
Els amants de la fotografia correran a veure aquests retrats urbans tan icònics del segle XX, com ara el del nen pistoler (que no és real: Klein li va demanar que l’apuntés amb l’arma). Nova York i més tard Roma, Moscou i Tòquio van ser esbudellats per la càmera insolent d’aquest fotògraf que es diluïa entre la massa. “Va desfer totes les convencions en trencar la distància del fotògraf amb allò que volia fotografiar.” I allò era gent comuna invisible per a la resta de fotògrafs. Allò era l’autenticitat del carrer.
Però és que –i aquesta és la principal aportació de l’exposició, que a l’estiu es va veure a l’Espacio Fundación Telefónica de Madrid– va mantenir aquesta implicació en les altres facetes creatives que va cultivar, no totes conegudes pel gran públic, com ara la pintura i el cinema. La Pedrera poua de tot aquest univers en les 200 peces que reuneix.
Abans que fotògraf va ser pintor. Nascut el 1928 a Nova York, el 1947 es va traslladar a París, la seva residència per sempre més. En el deprimit ambient de la postguerra, va entrar en contacte amb les vaques sagrades de les avantguardes, entre ells un Fernand Léger de qui no va xuclar l’estil però sí l’interès per entendre la matèria viva de les ciutats modernes. Klein no va tardar a fer el salt a la pintura, però la va recuperar temps després per gestar una sèrie particularment híbrida, formada per fulls de contacte pintats.
Les interseccions entre disciplines seran constants en la seva trajectòria. Com quan va peregrinar a l’illa neerlandesa de Walcheren per cercar les lògiques de la pintura de Piet Mondrian (que hi feia estades) en les arquitectures rurals. Les va fotografiar amb esperit de pintor.
Tampoc seria un cineasta usual en les més de 20 pel·lícules que va realitzar. És radical tant per la manera de tractar el mitjà com pels temes que aborda. “Ell pren partit, social i polític, i adquireix un compromís ferm amb els continguts de la seva obra.” D’aquí el títol de l’exposició. El seu treball artístic “és un manifest”, sentencia la comissària. A favor dels drets civils dels negres nord-americans en el film que dedica al boxejador Mohamed Ali el 1974. I a favor d’un sentit crític que comença a veure que s’esvaeix en la incipient societat de l’espectacle. Ho toca en un altre dels seus registres creatius: la fotografia de moda. Planta cara al sistema des de dins del sistema. Porta les models al bulliciós carrer perquè elles també quedin emmarcades en el formigueig de la ciutat. “És la seva manera de trasbalsar la imatge de la dona i l’ús que la indústria fa del seu cos”, sosté Stopin.
Klein fa de Klein siguin quines siguin les circumstàncies. Que Vogue li fa un encàrrec? Entrega una imatge de dues noies que posen davant d’un aparador dins del qual hi ha un treballador negre. La revista la publica, però retallada, sense aquesta tercera presència amb missatge combatiu. A la paret de la Pedrera hi ha la fotografia original. Hi és per a qui la vulgui veure sense maquillatges, és clar.
