Premis ACCA, la resistència

La Covid-19 no va poder impedir la gala dels premis ACCA. Des que dimecres al matí es van anunciar les mesures sanitàries per frenar la seva propagació, el sector cultural no ha parat de cancel·lar o d’ajornar activitats. Un autèntic drama de conseqüències imprevisibles. Hi ha ràbia, impotència, malestar, indignació, tristesa. Una barreja de tot i més. La cerimònia d’entrega dels guardons de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (està en procés el seu canvi de nom, que trinxarà la nomenclatura masculina: ben aviat serà Associació Catalana de Crítica d’Art), dimecres al vespre, va ser la resistència. A poques hores que entressin en vigor les directrius restrictives per als actes d’aquesta naturalesa, qui sap si va ser l’últim moment normal dels dies que estan per venir de paràlisi radical.

El coronavirus no la va aturar però tampoc va deixar que fos del tot la festa empàtica de l’escena artística catalana de cada any (i ja en són 36). La junta de l’entitat va prendre la valenta decisió de tirar-la endavant, però va haver de sacrificar la presència de la seva massa de socis. Només va permetre l’accés als finalistes i als seus acompanyants. L’auditori del Macba, el lloc d’aquesta inaudita celebració cultural a porta tancada, no es va quedar ni molt menys buit. Els premis ACCA consten de sis categories amb cinc nominats cada una, escollits per una comissió d’experts. De públic, n’hi havia, i entusiasta. Físic i virtual, ja que es va fer una retransmissió per streaming.

Potser no va ser tan entranyable com les altres edicions, però la felicitat dels guanyadors va ser un bàlsam immunitzador. De guanyadors, res, les guanyadores: aquest any, les dones han estat clarament les vencedores. L’artista Mireia Sallarès es va imposar en la categoria de projecte artístic per la seva investigació sobre l’amor, Kao malo vode na dlanu. El programa Mataró Art Contemporani, en la d’espais i iniciatives (i el guardó el va recollir la seva directora, Gisel Noè). El festival Barcelona Dibuixa, en la d’educació (a l’escenari, dues dones més, Anna Guarro i Mel Garcia, del Museu Picasso). L’exposició Charlotte Salomon. Vida? O teatre?, en la de recerca (el seu comissari, Ricard Bru, no va poder assistir-hi perquè està fent precisament recerca, al Japó; va enviar un missatge per deixar clar que la guanyadora real era ella, Charlotte Salomon). I una sorpresa en la categoria de comissariat. Dues mostres distingides ex aequo, perquè han empatat en les votacions dels socis de l’ACCA: Feminismes!, al CCCB, a cura de Gabriele Schor i Marta Segarra, i Realisme(s) a Catalunya, 1917-1936. Del Picasso clàssic al Dalí surrealista, a cura de Mariona Seguranyes.