Dels focus a la tauleta

El periodista Jordi Basté deia dissabte a aquest diari que la ràdio ha casat molt bé amb els nous formats mediàtics, perquè compatibilitzen bé, no l’expulsen del circuit quotidià. El teatre, en canvi, aspira a mantenir-se ferm davant les còpies pirates del cinema perquè es tracta d’un espectacle en viu, que transmet la respiració de l’espectador i del mateix actor. Ara, davant la insòlita situació de no poder representar res i que el públic no pugui compartir l’escalf, hi ha algunes iniciatives que proposen el canvi dels focus a la tauleta. També és cert que no tothom hi està d’acord, perquè es considera que la incomoditat de veure un espectacle amb una pantalla fixa el fa molt poc atractiu. Potser el més categòric de tots ha estat el director Àlex Rigola en concloure en un fil de piulades que “el teatre a la televisió és la mort del teatre”. A canvi, proposa reeditar documentals i entrevistes sobre obres de teatre. La pega és que “el medi natural del teatre no és el monitor: els tempos teatrals són diferents i no resisteixen la visualització d’un monitor”.

Quan, dimecres passat, la Generalitat va imposar, a partir de dijous, el tancament de les sales de 1.000 localitats i la reducció de la capacitat a un terç a les altres sales, el Teatre Lliure va advertir que mantindria obert. Però dijous a la tarda mateix hi renunciava i, a canvi, oferia una alternativa: penjar al seu canal de Youtube (a partir de l’hora de funció, a les 20 hores) espectacles que haguessin produït. Aquest cap de setmana van representar Hamlet, dirigit per Pau Carrió. Els títols els aniran avançant, amb comptagotes. El següent muntatge és Renard o el llibre de les bèsties. Aquest espectacle familiar es podrà veure des de divendres i fins diumenge a les 12 hores. També coincidint amb la iniciativa, a traves de #LliurealSofà es pot veure Paisajes para no colorear , una de les sorpreses d’aquesta tardor.

Avui, certament, els visionats de teatre a la petita pantalla han quedat relegats, sovint, a les nits de Nadal. Però TVE a Catalunya va ser una de les impulsores del teatre en català en ple franquisme. Sota el cartell de Teatro catalán, del 1964 al 2005 (el 1973 es va catalanitzar el programa) es van anar programant adaptacions, aplicant l’autocensura per evitar cap represàlia del Ministeri de Cultura. La tria de La ferida lluminosa tenia d’aval l’èxit que havia tingut la versió castellana a Madrid poques setmanes abans. El Teatro catalán s’emetia només a Catalunya. Amb l’aparició de la UHF, en reemissió, depenent de les èpoques. En l’article publicat el 2015 en aquest diari es recordava com Sílvia Munt celebrava les adaptacions teatrals a la televisió: “Hem d’aconseguir que l’espectador s’oblidi que està veient una obra de teatre i alhora que estiguem orgullosos de fer-ho així.” Ho deia en una entrevista a Presència la directora Sílvia Munt, arran de la versió d’El cafè de la Marina. Aquell que TV3 va estrenar dilluns passat amb notable èxit d’audiència –es va situar com a segona opció de la nit amb un 12,1% de quota– tenint present la competència ferotge i frívola de Tele 5.

Gravacions de pla fix

És cert que les gravacions disponibles aquests dies en obert a les xarxes estan pensades per a distribució: tenen molt poques càmeres i permeten seguir la trama i, sovint, intuir l’expressivitat actoral. Però la iniciativa com a reacció al tancament ha estat ben vista, globalment. L’actor Ivan Benet, el primer que va discrepar inicialment de la campanya del Lliure, admetia més tard responent a Pol López (“Jo vaig dubtar molt quan m’ho van preguntar perquè pensava molt igual que Ivan Benet, però mira, vaig pensar, jo ja sé –i qui va al teatre també– què és el teatre. I la proposta em sembla bé com a teatre de la ciutat”): “My friend: Sí, la iniciativa és bona, si més no per visibilitzar com la nostra professió sempre s’aguanta d’un fil. I sempre pot ser interessant reveure bons treballs fins i tot internament.”

A Instagram, sota el títol Quedateencasa.comedy els humoristes de l’Estat espanyol han muntat maratons, de les 17 a les 24 hores. Cada 30 minuts hi intervé un còmic i es donen pas l’un a l’altre. Toni Moog, un dels còmics que s’hi ha sumat, explica: “Si al teatre hi ha una foscor que permet concentrar-se, a casa mentre mires la tauleta tens moltes altres distraccions.”