Ens cantava d’un en un

He esperat que fossin les 4 y diez per començar a escriure aquest article a propòsit de la mort de Luis Eduardo Aute, que va compondre tantes cançons que formen part de l’educació sentimental i així de la memòria de molts de nosaltres. Com poden suposar, ho he fet perquè el títol d’una d’aquestes cançons és justament Las 4 y diez, l’hora en què dos antics enamorats s’acomiaden, “no sea que no llegues a la hora al almacén”, havent-se citat, passats els anys, al mateix cafè on van trobar-se poc després d’estar junts en aquell cinema (“¿Te acuerdas?”, diu la veu enunciativa apel·lant a la complicitat d’una vivència compartida, però suggerint el dubte sobre la reciprocitat del record) “una mañana ‘Al este del Edén’, James Dean tiraba piedras a una casa blanca, entonces te besé”. Tot és molt senzill i en certa manera innocent, però té el poder de convocar la memòria dels primers amors i l’empremta que deixa la seva pèrdua.

Aute va escriure cançons més complexes que Las 4 y diez que ens parlen de l’experiència de viure i dels seus aprenentatges incerts, de les dificultats d’encaixar les contrarietats de l’amor amb la consciència que “de alguna manera tendré que olvidarte”, del moviment de tot en un “de paso” incessant, de la bellesa que resta, de l’amor pel cinema (“más cine por favor, que todo en la vida es cine, y los sueños, cine son”) invocant Antoine Doinel, Truffaut i la Nouvelle Vague. Durant molts anys, algunes de les seves cançons van ser més conegudes per les versions que en feien d’altres, com ara en el cas de la cèlebre Al alba que, primer enregistrada i popularitzada per Rosa León, va ser escrita amb el dolor i la impotència per les últimes execucions perpetrades pel franquisme. Ell, que preferia pintar que cantar i encara menys en públic, va ser durant aquest temps una mena de cantant secret, que arribava íntimament, com si ens cantés d’un en un, amb la seva veu greu, però càlida, tan limitada de registres com justa.

A mitjan anys vuitanta, però, una cançó, Una de dos, va contribuir a convertir-lo en un cantant d’èxit que, en lloc d’actuar de tant en tant en petites sales, omplia poliesportius, places de braus i altres grans espais a l’aire lliure. Una cançó una mica masclista en què, tot apel·lant a una racionalitat que superi gelosies i possessions criminals, un home diu a un amic que, havent-se enamorat de “la mujer que tienes a tu lado”, o bé se l’endú o, si pot ser, “entre los tres nos organizamos”. I encara més: “o te la cambio por dos de 15, si puede ser”. No importa. La sensibilitat ètica i estètica d’Aute no es mesura per aquesta cançó. Després d’un temps de multituds, va fer-se de nou públicament menys visible, retornant a mons més íntims, mentre les seves cançons les continuaven cantant d’altres i ell mateix. Amb l’interval del mes i mig de coma i de la recuperació després d’un infart, no va deixar de fer cançons i de pintar o dibuixar, com ara els gossos que, amb la influència dels mestres de la pintura, constitueixen el seu film d’animació Un perro llamado dolor. Fins morir en aquests dies tan estranys i tristos.