“Ser jove no és un valor per si mateix”

Les escoles superiors de dansa i teatre estan treballant amb nous continguts i metodologies, amb uns estudis més transversals i amb tècniques innovadores que posin la pràctica creativa al centre. Fins ara, se’ns ha reconegut com a estudis superiors, però hem de tenir títol de grau, igual que els universitaris, i hem d’ oferir beques, màsters, doctorats i treballs de recerca amb igualtat de condicions. Desenvolupar-ho.

Hi va haver una primera proposta quan dirigia Jordi Font, que era l’Institut de les Arts, però ara tota la comunitat està convençuda de la necessitat de crear la Universitat de les Arts, en què facultats d’art i escoles superiors com ara l’Escola Superior d’Art Dramàtic, el Conservatori Superior de Dansa de l’Institut o l’Escola Superior de Música de Catalunya tinguin un estatus universitari però amb les especificitats que són pròpies de les escoles artístiques, superant les cotilles que imposa habitualment la universitat tradicional, com ja succeeix a la major part de països europeus.

No sé pas qui ho diu això. Potser és una llegenda urbana, no? Els darrers anys, s’han remodelat els plans d’estudi, tant en teatre com en dansa. Ens hem obert a la multidisciplinarietat. Treballem també amb noves metodologies, en noves maners d’entendre la hibridació entre el teatre i la dansa i també la música i les arts plàstiques. Tenim a les aules els millors professionals nacionals i internacionals. Si no treballéssim amb la innovació pedagògica i artística, no s’entendria que els artistes d’arts escèniques i les companyies emergents més potents del moment hagin sorgit de l’Institut del Teatre. També estem proposant postgraus en àmbits nous, com ara escenificació i tecnologia digital, acció social, i educació i arts escèniques. I amb la creació de l’Observatori de les Arts Escèniques Aplicades estem desenvolupant, amb diverses institucions i ajuntaments, formació i pràctiques pilot en l’àmbit de l’educació, el de la salut i el de la comunitat. També desenvolupem projectes per donar més acollida a persones amb capacitats especials; el sistema els deixa fora, ara per ara, i hem d’aconseguir disposar d’espais creatius més diversos.

Feia anys que s’havien anat abandonant. Ara, amb Carles Batlle estem fent un treball amb diferents companys de viatge. Així, donem suport a les editorials que editen textos teatrals. Però també publiquem assajos i fem patrimoni amb llibres sobre mestres de l’Institut de Teatre, com ara els directors Joan Castells, Joan Anton Codina i Hermann Bonnín i la mestra de dicció, poeta i dramaturga Rosa Victòria Gras. També estem fent col·leccions sobre dramatúrgies d’autoria contemporània alemanya i francesa, entre d’altres. Amb el suport de l’Institut Ramon Llull i diverses entitats dels països corresponents, hem traduït i publicat 20 autors catalans,i tenim acord per fer-ho també amb Rússia i Finlàndia, traduint també al català autors d’aquests països.

Fa uns anys, es va establir un acord amb el TNC per disposar d’una petita companyia de graduats per presentar obres de repertori. Però els graduats tenien unes altres inquietuds, i vam considerar que calia canviar els objectius i la línia creativa. Vam decidir treballar amb artistes que proposessin creacions a partir del seu univers poètic. Així, es va fer l’espectacle amb Carles Santos i Jordi Oriol al TNC i, després, s’ha obert a altres espais de producció i exhibició, com ara la Sala Beckett amb Amn(i)ès(t)ia, dirigida pel belga Chokri Ben Chikha, i amb el Festival Grec, en què vam presentar Flam de Roger Bernat, que també es va poder veure al Lliure. I hem acordat amb el Lliure dues col·laboracions més per a les temporades 2020/21 i 2021/22.

L’entrada de l’equip de Juan Carlos Martel al Lliure ha donat impuls a anar junts també amb el Mercat de les Flors. Potser no existeix la Ciutat del Teatre, però sí els artistes que hi treballen conjuntament. Per exemple, per al Grec esperem poder exposar la instal·lació que va guanyar el concurs de Praga d’escenografia al vestíbul del Mercat de les Flors. Es tracta d’un joc a què volem que els espectadors s’apuntin. D’altra banda, amb Jordi Fondevila estem coordinant projectes de graduats en l’escena contemporània; és el programa Talent IT. Mirem d’arribar a acords amb moltes institucions i festivals.

L’escena híbrida no es pot desentendre de la llengua. Volem que es treballi sempre amb cura de la llengua, que té dos registres: el poètic i el col·loquial. La nostra preocupació és que hi convisquin. Hi ha youtubers de 18 i 19 anys que fan servir el català, i no es passen al castellà o a l’anglès. Els joves han d’entendre que es pot ser modern parlant en català. També reivindiquem que es poden usar els dos registres, com fan Irene Solà a Canto jo i la muntanya balla, Enric Casasses i Josep Pedrals: saben barrejar la poètica amb el parlar col·loquial. Opino que els nostres autors haurien d’investigar més, fer una recerca per a les seves creacions textuals. Hi ha camí per recórrer.

Exacte. M’encanta que joves com ara Chornet (alumne de la meva primera promoció com a professora de direcció i dramatúrgia) vagin aconseguint nous llocs de lideratge.

Està costant molt arribar a la paritat d’altres països. Ens costa perquè les directores, autores i productores ens movem en espais més humils, amb menys temps d’exhibició, menys recursos... Només s’aprèn treballant i tenim poques oportunitats (jo em sento una privilegiada, he tingut molta sort). Si cada cop hem de començar de zero, costa molt.

La situació que denuncien és òbvia. Però, a vegades he llegit queixes poc elaborades (sobretot per Twitter) que fan la impressió que ser gran té menys valor i ser jove en té més. Ser jove o gran no és cap valor per si mateix. Si ho convertim en valor, podrà traslladar-nos a un paradigma molt rar; hi ha una línia perillosa. S’ha de parlar de les persones. I és cert que hi ha sostre de vidre i que ha de desaparèixer. Ara, Iago Pericot amb 85 anys era molt més revolucionari que tots nosaltres.

S’hauria de limitar el temps en llocs de decisió. I evitar que es pugui anar saltant d’un espai públic a un altre copant sempre llocs de gestió i programació. Això és molt poc sa per a la democràcia i per a la cultura. D’altra banda, i en un altre sentit, constatem que encara hi ha molts altres prejudicis que allunyen els nois de la dansa o que arraconen les actrius a partir d’una certa edat.

Les actrius ja es retiraran elles mateixes, no ho ha de fet el productor de torn. És com els embarassos de les actrius, que se’ls allarguen fins a quatre o cinc anys en comptes de nou mesos, perquè no les contracten perquè acaben de ser mares. No els ho pregunten.

Nosaltres treballem per la diversitat a l’escena. Ho hem d’anar modificant, incorporant clàusules i normes que els facilitin l’accés. Hi estem treballant.

Això dependrà de qui es presenti, no? No es pot predir, tot i que estaria molt bé que fos una dona. El que passa sovint és que les dones tenen menys experiència i parteixen d’aquest desavantatge. És un peix que es mossega la cua: currículums amb menys experiència perquè no han tingut oportunitat de tenir-la.

Crec que l’estructura del TNC no ho permet. Em sembla que el TNC s’ha de repensar o deixarà de ser un espai creatiu. I aquest no és un problema que es pugui abordar des de la direcció, sinó que és una decisió política que afecta l’estructura i el funcionament. Qui hi entri ara, no ho tindrà fàcil.

Perquè es defensa la programació en relació amb les obligacions econòmiques, amb l’ocupació, i això no pot ser en cap cas un objectiu de servei públic.

Reclamem als polítics un 2% del pressupost i potser ens quedem curts, perquè la cultura pública no pot estar lligada a l’ocupació. No pot regir-se per les mateixes normes que el mercat. Quan ho fa, deixa de ser pública i passa a ser privada. La cultura té un ventall molt ampli, però el sector públic hauria de potenciar la cultura compromesa, inquietant, intempestiva.